Publicitat
Publicitat

Varufakis i la píndola blava

REALITAT VIRTUAL. Diu Iannis Varufakis que ell prefereix la píndola vermella. Ministre de Finances, pensador de l’antiausteritat, personatge del paper cuixé grec, professor, provocador i egocèntric. L’home que ha aconseguit unir l’eurozona en l’animadversió a les seves formes, retòrica i estil. Varufakis veu la crisi grega com el món de Matrix. “Pren la píndola blava i viuràs en l’enganyosa mentida en la qual viuen tots els que creuen allò que diuen sobre la nostra societat els manuals econòmics, els analistes econòmics més seriosos, la Comissió Europea, els anunciants d’èxit”, escriu Varufakis a la seva filla Xènia al capítol final del llibre Economia sense corbata. Però “si t’interessa la veritat -continua el ministre-, la píndola vermella és la teva única esperança”.

Grècia està arribant al seu moment de la veritat, a l’elecció final. En aquest món de màquines i realitats virtuals, d’ideologies legitimadores i teories econòmiques fetes a mida -com el descriu Varufakis- la píndola blava dels creditors internacionals ja no passa coll avall, i la vermella no existeix més enllà de la “persistència a no acceptar una cosa només perquè els altres ho diuen o perquè això és el que opinen els poderosos”. Així ho resumeix l’home que es va quedar sol a l’Eurogrup informal de Riga i va acabar a Twitter donant “la benviguda a l’odi” dels seus socis de moneda única. El ministre que la setmana passada a Brussel·les va dedicar una encaixada llarga i tensa a Christine Lagarde, la directora de l’FMI, acompanyada d’un “la cap dels criminals saluda l’altre bàndol”. Correcció, sarcasme i massa ofenses mútues a la fel.

FUTUR IMMEDIAT. Si Grècia no paga els 1.600 milions d’euros de deute que té amb el Fons Monetari Internacional abans del 30 de juny, la declararan en fallida. Però ni el govern grec té aquests diners a les seves arques ni tampoc sembla que els bancs -abocats a una nova sagnia de fugida de capitals- puguin fer costat a l’estat per aturar el compte enrere. Els titulars dels diaris grecs d’aquests dies eren prou eloqüents: “Amb el ganivet al coll”, “SOS Grècia”, “Última oportunitat per a l’acord”. “L’única cosa que podem descartar és un final feliç”, sentenciava ahir Bloomberg. El risc d’una acceleració que acabi provocant la sortida de Grècia de l’euro pren cos.

El primer ministre, Alexis Tsipras, presentava ahir una última proposta d’emergència abans de la cimera. Ronda de trucades als líders europeus. Enèsima claudicació de les promeses electorals i de línies vermelles, difuminades fa temps. Però la decisió no és només grega, és europea. És la “dura elecció” d’Angela Merkel, escrivia aquest cap de setmana Varufakis al Frankfurter Allgemeine Sonntagszeitung.

DUBTES PER A LA HISTÒRIA. A principis de maig, en una cimera empresarial a Brussel·les, un Varufakis exercint de convidat estrella ja va advertir a tota la sala que “si fracassem el veredicte de la història serà molt dur amb tots nosaltres”.

Els historiadors del futur no entendran com es va poder arribar fins aquí. Les demandes europees són “petulants, ingènues i fonamentalment autodestructives”’, escriu l’economista de la Universitat de Colúmbia Jeffrey Sachs. Ningú vol passar a la història com a perdedor.

Parlar de bàndols, de creditors criminals, de governs i societats que menteixen, fa impossible que s’arribi a un acord prou bo perquè acontenti a tothom, però la Unió Europea només hi pot perdre amb una fallida grega. I Atenes, també. El contagi a altres economies febles seria inevitable. Els creditors europeus recuperarien menys diners que no pas reestructurant el deute i l’aixeta de liquiditat per a Grècia encara rajaria menys.

La “píndola de la veritat amarga” de Varufakis se l’hauran d’empassar tots. I ja la tenen a la mà.

Riure, malgrat tot