L’absència d’Europa
DEBATS. Costa trobar Europa en la campanya electoral europea. Eclipsada per polèmiques nacionals o relegada per altres eleccions sempre més pròximes (com a mínim, físicament). Europa és la gran absent. El Parlament, indispensable per aprovar la pràctica totalitat de lleis que surten de Brussel·les i al voltant del 80% de la legislació que s’aplicarà a casa nostra, queda diluït entre polèmiques declaratives efímeres o altres crisis de proximitat. Es menysté la realitat de l’Eurocambra (més enllà de la recurrent amenaça euroescèptica) i es magnifiquen altres debats interessats que amaguen, moltes vegades, falta de competències reals sobre les seves propostes programàtiques.
Als mitjans ens encanten els titulars que dibuixen el món com una batalla. Com la confrontació entre bons i dolents. La narrativa d’una Europa que s’encamina somnàmbula cap a l’autodestrucció és eficaç. Una mitja veritat contundent. Però no és tota la història del que hi ha en joc el 26 de maig.
Aferrar-nos al relat de la polarització només bunqueritza. I, a més, és fals. La majoria de l’electorat europeu no està polaritzat. Està desil·lusionat, preocupat, decebut, indecís. Entre la idea de la radicalització d’Europa i el menyspreu als “altres”, als votants de totes aquelles forces fora dels grans consensos tradicionals, hi ha tot un món que pot ser clau en la redefinició del projecte europeu. Per això és un error plantejar aquestes eleccions europees com un plebiscit sobre la supervivència de la Unió. El debat hauria de ser -i no ho és- sobre com volem que sigui aquesta Unió.
POLARITZACIÓ. No hi ha futur des de la trinxera. Des de posicions defensives incapaces d’oferir més alternativa que la por al populisme. La por no construeix. Potser mobilitza, però no il·lusiona. La resposta està en les alternatives.
Com diu el pensador Ivan Krastev, el que la majoria d’europeus volen és “un canvi”, però “aquest desig es pot manifestar de maneres molt diferents”. “No és que els votants tradicionals se’n vagin als extrems -escriu Krastev-, sinó que es mouen en totes direccions”. El que hi ha és un gran desconcert europeu.
Les fronteres ideològiques són més volubles que mai, més difuses i canviants. I des d’aquesta volubilitat és difícil refer el projecte europeu. Traçar unes línies de consens compartides. Què és ser europeu? Què defineix avui la Unió? Sense identitat europea, sense identificació comuna en uns valors compartits, en una idea d’Europa consensuada, la solidaritat es converteix en una quimera; en una idea que es reinterpreta segons convingui; en una contrapartida negociable si es compleixen determinades condicions.
FUTUR. Europa ens ha transformat. No només ens ha imposat austeritat i blindatge de fronteres. Durant les últimes tres dècades, també ha portat progrés econòmic, mobilitat laboral, educativa i social i una consciència mediambiental o d’igualtat de gènere que ara nega la radicalitat d’extrema dreta, en plena involució conservadora.
Però aquest cop és diferent. Aquesta no és només una de tantes crisis europees o un d’aquells moments històrics en què les potències nacionals s’imposen perquè tenen agendes pròpies o deliris de grandesa i de conquestes en solitari. Aquest és un moment definitori sense equivalent en el passat. Ja no hi ha grandesa fora de la Unió. En un món on l’Europa demogràfica s’empetiteix i s’envelleix, fora de la UE només hi ha irrellevància. Ser membre de la Unió té costos. Però el que més pesa en aquests moments és la por al futur. Aquest és el gran debat de la campanya europea.
