Els altres perdedors del rescat grec

Alguna cosa es va trencar a la Unió Europea el cap de setmana de l’11 i 12 de juliol. L’acord per unanimitat que finalment va salvar Grècia de la sortida temporal de l’euro que plantejava el ministre de Finances alemany, Wolfgang Schäuble, no ha pogut evitar l’esquerda posterior. Syriza s’ha dividit. El partit d’Alexis Tsipras viu una crisi interna que ha obligat a remodelar el govern i sacrificar les veus més crítiques amb la nova tanda d’austeritat. Però també es va trencar el front de Brussel·les. Aquells divuit contra un que va denunciar l’ara exministre Iannis Varufakis després de la desastrosa reunió de l’Eurogrup a Riga l’abril passat ja no existeixen. França va plantar cara per advertir Alemanya que no pot imposar qui es queda a la moneda única i qui en surt. A l’altra banda, però, un grup cada cop més important de governs -amb Finlàndia, els Països Baixos, Eslovàquia i les repúbliques bàltiques fent costat a Berlín- pressionen, des de fa uns mesos, per un pla B que prevegi un Grexit organitzat. Va ser el primer ministre eslovac, Robert Fico, qui a l’última cimera de caps d’estat i de govern a Brussel·les va parlar de “separació amistosa” de Grècia. Aquelles disset hores ininterrompudes de negociacions van ser qualsevol cosa menys amistoses.

Holandesos, finlandesos, austríacs, estonians i eslovacs han de debatre l’últim acord grec als seus Parlaments, i no ho tindran fàcil per aconseguir aprovar-lo. Uns estan convençuts que la seva solidaritat ha arribat al límit. Els altres se senten enganyats, tractats de manera desigual. Els nous socis de l’est d’Europa vénen d’una dècada de reformes profundes, d’una cursa accelerada per acostar les seves economies i els seus nivells de riquesa a la mitjana europea. D’esforços fiscals i socials que han passat factura en la població per aconseguir entrar a formar part de la moneda única. Alguns d’aquests països s’han alineat ara amb el front més exigent amb Atenes. Són l’eurozona més vulnerable, que recela del final de la crisi grega.

Letònia, per exemple, ha sigut l’últim país d’entrar a l’euro després d’una crisi brutal -el PIB letó va caure un 17,7% només el 2009, just quan l’onada expansiva de la caiguda de Lehman Brothers tocava sòl europeu- i d’una dosi d’austeritat aplicada a costa de la cohesió social.

Eslovàquia ha sigut des de l’inici de la crisi grega una de les veus més reticents contra el repartiment de la càrrega dels rescats. L’argument de Bratislava sempre ha sigut preguntar per què havien de pagar per un país amb un nivell de vida més alt que el seu. Els eslovacs van quedar fora del primer acord. Un any després, però, al Consell Europeu del juliol del 2011, a l’aleshores primera ministra eslovaca, Iveta Radicová, se li va acudir advertir els socis de la UE que el seu govern tindria seriosos problemes per aprovar la decisió comunitària d’ampliar el fons de rescat europeu, i es va endur una bona esbroncada del president francès, Nicolas Sarkozy, que a crits li va recordar que ser membre de la Unió és comprometre’s a complir els acords com tots els altres. El govern de Radicová no va superar una qüestió de confiança del Parlament i va perdre les eleccions anticipades en favor de l’oposició. Avui Eslovàquia és un dels països que més insistentment han demanat una sortida de Grècia de la moneda única.

Una sensació semblant es viu a Eslovènia, un altre soci recent de l’euro, que durant mesos va viure sota l’amenaça d’un possible rescat. Un país on -com a Eslovàquia- han viscut protestes al carrer contra les retallades, i temen per la seva pròpia fragilitat. El govern eslovè va demanar a l’última cimera europea reduir la seva exposició al deute grec. Segons els càlculs de Ljubljana, un 3,2% del seu PIB ha anat a parar a préstecs i garanties dels dos programes de rescat anteriors i ara han exigit que si n’hi ha un de tercer es rebaixi l’aportació eslovena.

El Parlament grec va aprovar la setmana passada el nou paquet de reformes imposat a Brussel·les i, a canvi, l’eurozona va decidir divendres obrir oficialment les negociacions pel tercer rescat, xifrat en 86.000 milions d’euros. Però l’amenaça d’una sortida de Grècia de l’euro seguirà al calaix de Wolfgang Schäuble, com ell mateix va declarar. La Unió Europea està cada cop més dividida. L’estratègia inicial de Berlín i París de canviar de mans el deute grec, alliberant-ne els seus grans bancs i obligant tots els socis de l’euro a compartir-ne el cost, ha obert nous greuges entre governs. I aquest cercle viciós només empitjorarà quan arribi el moment de discutir la reestructuració del deute.