Ara que ja s'han batut tots el rècords, que ja ha passat un any sencer des de les últimes eleccions federals, que s'ha representat un vodevil interminable de portes que s'obren i es tanquen, amb negociadors de noms diferents que entren i surten intentant formar un govern que no arriba, Bèlgica s'ha instal·lat en la quasinormalitat. El món ha descobert que una de les democràcies liberals més antigues d'Europa pot viure eternament en aquesta provisionalitat fràgil però efectiva. Als cafès de Bèlgica i als dinars familiars ja gairebé no es parla de política. "És una crisi sense audiència", deia fa poc un politòleg de la Universitat de Gant. El semenfotisme , que per un observador extern de vegades pot caracteritzar els belgues, s'ha instal·lat en una societat resignada a esperar i veure. Les protestes esporàdiques a favor de la unitat són sobretot folklòriques, revoltes de les "patates fregides" i concentracions nudistes amb poca gent en un país gris i fred.
Absurdistan
"El país va molt bé", reconeixia ahir amb amargor l'editorial del diari francòfon més "belguicista" del país, La Libre Belgique . Aquesta Pasqua és una de les més càlides dels últims anys. Les terrasses dels cafès són plenes. Vacances, turisme, cervesa i xocolata. Els belgues ja no tenen sensació d'inestabilitat. Les negociacions polítiques ja fa temps que no obren diaris ni informatius.
"Bèlgica és Absurdistan" declarava divendres un politòleg flamenc indignat a la televisió pública de Flandes, reclamant la formació urgent d'un govern. La paràlisi encamina Bèlgica ara cap a unes noves eleccions sense garanties. Totes les enquestes auguren una nova victòria clara dels independentistes flamencs de la Nova Aliança Flamenca de Bart de Wever. Si en un any cap força política belga ha volgut fer un pas enrere en la seva visió del que ha de ser l'Estat, per què ho haurien de fer en unes noves eleccions?
El govern provisional del primer ministre Yves Leterme s'ha convertit en un dels més estables dels últims anys, sense el debat identitari i sense la necessitat d'haver de tirar endavant una reforma de l'Estat federal -els termes de la qual enverinen des de fa un any la formació d'un nou govern-, l'executiu federal es limita a gestionar un Estat descentralitzat. L'economia resisteix. L'índex de confiança dels consumidors continua pujant. La confiança empresarial ha arribat al nivell més alt des del 2007. Durant aquests mesos Bèlgica ha ocupat la presidència de torn de la Unió Europea i s'ha sumat a la intervenció a Líbia. L'única amenaça continua sent el desmesurat deute públic. És clar que els més cínics creuen que un govern provisional és la millor recepta per reduir despeses. Amb pressupostos prorrogats, no hi ha grans projectes de legislatura per finançar. Però tampoc hi ha mesures dràstiques cap a l'austeritat, ni reformes espectaculars. Bèlgica viu aliena a la tisorada general. Només una rebaixa en la nota del deute per part de les agències internacionals podria trencar aquest equilibri.
No hi ha un horitzó belga més enllà de la paràlisi. Però ja ningú sembla escandalitzat per això. Ja fa gairebé tres dècades que van trobar la frase lapidària perfecta per reaccionar contra alguns dels escàndols i absurditats que els han anat marcant com a país: " Trop is te veel " (massa és massa), tant se val si ho dius en francès ( trop ) com en neerlandès ( te veel ).
