26/06/2015

Sense compromís europeu

3 min
Refugiats sirians tornen al seu país amb les seves poques propietats creuant la frontera de Turquia.

Onze milions de persones van fugir l’any passat de la violència de la guerra a Síria, l’Iraq, Ucraïna o l’Afganistan, i desenes de milers més es van veure forçades a emigrar de la pobresa i de conflictes que desestabilitzen l’Àfrica subsahariana i el Sud-est Asiàtic. El món viu la pitjor crisi migratòria des de la Segona Guerra Mundial, segons les Nacions Unides, i la Unió Europea hi ha quedat atrapada. Poques imatges retraten tan bé el nivell de debilitat política i la buidor de la idea de solidaritat europea com la dels vaixells que desesperadament intenten arribar a les costes del nord del Mediterrani i la retòrica que hi troben un cop han trepitjat sòl comunitari.

Són el símbol del fracàs de la política europea d’immigració. De la inexistent dimensió europea d’una política centrada sobretot en la seguretat i el control de fronteres, i molt menys en el compromís amb uns valors, amb una idea d’Europa, que la Unió Europea exhibia com un patrimoni inherent al seu projecte d’Unió. Aquesta és la veritable dimensió de la crisi de refugiats que divideix Europa.

L’any passat els Vint-i-vuit van rebre més de 625.000 demandes d’asil. Això suposava un augment del 40% respecte a les sol·licituds de l’any anterior i retornava la UE a una realitat que no havia vist des de principis dels 90, en ple esclat de la Guerra dels Balcans. El 2015 més de 100.000 persones ja han travessat el Mediterrani per intentar arribar a les costes d’Itàlia, Malta o Grècia. Les històries i els drames personals s’amunteguen, com les imatges dels centres d’acollida i les excuses oficials per seguir mirant cap a una altra banda. La Comissió Europea ha tornat a topar, per enèsima vegada, amb el mur d’uns estats que es neguen a parlar de responsabilitats compartides. Els murs de la política, els dels controls fronterers que barren el pas als emigrants que intenten travessar d’Itàlia a França o la nova tanca que es vol construir a Hongria, han fet aquesta crisi encara més profunda. El pla d’immigració -amb el sistema de quotes per acceptar 40.000 asilats en els pròxims dos anys entre els 28 països membres- era “el nadó de Juncker”, com el va batejar una portaveu de la Comissió, i el cap de gabinet del president va fer una gira per les principals capitals europees per aconseguir recollir els suports necessaris. Però no se n’ha sortit. “Seria naïf pensar que es tracta d’un problema de diners -admetia fa setmanes un alt funcionari europeu-: és que no hi ha prou voluntat política entre els estats membres”.

La justificació de les màfies

Mentrestant, Turquia, un país amb la renda més baixa, ha acceptat 1,7 milions de refugiats sirians. El Pakistan i l’Iran han admès centenars de milers de persones que han fugit de l’Afganistan i l’Iraq. Però és la Unió Europea la que s’esquinça a cada nova arribada de barcasses atapeïdes a les costes del sud, a cada ultimàtum d’un govern italià que denuncia la insolidaritat dels seus socis, a cada aliança entre capitals per no acceptar compromisos quantificables i concrets. L’únic discurs que té Europa parla de màfies i de tràfic de persones, de vigilància costanera, de repatriacions i pressió migratòria, però no hi ha resposta europea en el terreny de la solidaritat i l’esforç compartit.

stats