20/05/2018

El desafiament italià

3 min
Matteo Salvini, líder de la Lliga Nord, formarà govern amb el M5E.

CONSENS. Itàlia no és el problema d’Europa. Ho és la crisi del capitalisme democràtic. L’acord de govern entre el Moviment 5 Estrelles i la Lliga Nord no és únicament l’auguri d’un més que probable conflicte entre Roma i Brussel·les. És un conflicte de la Unió Europea amb una part d’ella mateixa. Si els italians van atorgar, el mes de març passat, més del 50% dels vots a un partit xenòfob i a un moviment populista nascut amb vocació antiestablishment va ser, precisament, per trencar amb els consensos que ens han portat fins aquí. I aquest consens ja s’ha esquerdat en molts altres països de la Unió.

Les cròniques periodístiques alerten de les conseqüències d’un programa econòmic que preveu l’augment de la despesa pública, una baixada d’impostos, aturar la reforma del sistema de pensions -aprovada el 2011 sota la pressió dels mercats- i la introducció d’una renda bàsica de ciutadania d’uns 780 euros mensuals. Però el problema per a Brussel·les no hauria de ser si els comptes quadren o no quadren a la tercera economia més gran de l’euro. El programa antisistema italià és un desafiament al discurs de no-alternativa que va trencar la confiança en la UE d’una majoria de la societat italiana. És un recordatori a crits que sense política social no hi haurà recuperació europea.

POPULISME. Mentre a Brussel·les temen que una nova desestabilització de l’euro trenqui el cor monetari de la Unió, una altra fractura molt més profunda i corrosiva ja s’ha instal·lat al moll de l’os polític. L’acord del govern italià preveu l’expulsió de fins a mig milió d’immigrants sense papers i la persecució i denigració de les ONG que els ajuden; un enduriment de tot l’arsenal repressiu de l’estat, i mesures amb flaire i esperit de persecució religiosa i ètnica -contra maçons, musulmans i assentaments d’ètnia gitana-. Unes polítiques xenòfobes que entren en contradicció amb els valors europeus.

Però Itàlia no és un xoc, ni una excepció. És només un pas més. Una altra resposta contundent i inesperada a una fragilitat que si s’accepta com a normalitat acabarà fracturant el projecte europeu.

L’europeisme s’esvaeix en un dels països fundadors de la UE. Però la crisi és compartida. Les eleccions escombren els partits considerats establishment. Els discursos arreu s’omplen de referències patriòtiques, de culpables a mida per a cadascun dels escenaris polítics a batre. El populisme s’ha instal·lat en la retòrica dels partits tradicionals, dels que s’ofereixen com a garantia de renovació i dels que s’autoproclamen botxins del sistema.

No és el futur immediat de l’eurozona el que hauria de preocupar a Brussel·les sinó la fi del somni, de la confiança en una solidaritat transnacional per superar les febleses de cada casa.

ORÍGENS. Altiero Spinelli va ser un periodista, militant comunista i antifeixista empresonat per Mussolini. Deportat a l’illa de Ventotene, al golf de Nàpols, va escriure, amb dos intel·lectuals italians més confinats allà durant la Segona Guerra Mundial, el manifest “Per una Europa lliure i unida”, que imaginava una organització supranacional europea federalista i laica. Aquell text escrit en paper de fumar el va convertir, anys després, en un dels pares de la Unió. Aquell manifest parlava de millorar la situació per a les classes treballadores, d’acabar amb les forces reaccionàries i amb el corporativisme que només afavoreix uns quants. Defensava una federació amb més poders que la Unió actual i amb l’obligació de vigilar que no hi hagi injustícies sobre les minories ètniques, amb autoritat en política exterior i un poder judicial federal.

El país de Spinelli ja no creu en la Unió. Però la UE s’ha oblidat de rellegir Spinelli.

stats