La diplomàcia en el món de Trump

Escolta aquí l'article llegit de Carme Colomina

FILTRACIONS. Kim Darroch, el fins fa poc ambaixador del Regne Unit a Washington, va posar per escrit que Donald Trump és “obtús” i “inepte”, que “irradia inseguretat” i que la seva administració és “extraordinàriament disfuncional” i “incompetent”. L’error de Darroch no va ser advertir el seu govern del que calia esperar d’una trobada amb el president dels Estats Units, sinó pensar que, a l’era de l’espionatge digital, les filtracions públiques i la compravenda de privacitats, la seva anàlisi sobre el caos quotidià de la Casa Blanca quedaria protegida per la confidencialitat diplomàtica i el secret professional. Darroch ha decidit plegar. Criticat per Boris Johnson -que prefereix sacrificar l’ambaixador abans que ofendre Trump-, entre la preocupació d’alguns mitjans de comunicació per la descapitalització del Foreign Office i els retrets d’algun columnista que lamenta la pèrdua de l’esperit de Sir Humphrey i d’aquesta habilitat tan britànica d’oferir la fórmula més indirecta possible -i si pot ser, irònica- per deixar les coses clares.

Trump es permet, però, fer-se l’ofès per uns correus que, en teoria, eren secrets, mentre ell insulta, humilia i provoca a cop de tuit.

DESCONFIANÇA. La diplomàcia està en perill. De fet, Jules Cambon, que el 1897 va ser enviat com a ambaixador francès a Washington, ja havia escrit que “l’activitat de la premsa i la ignorància d’un públic que insisteix en saber-ho tot no creen una atmosfera gaire favorable per aconseguir els propòsits polítics”. Cambon tenia por de la transparència i la irrupció de la informació del 1900, més d’un segle abans d’Assange i Snowden. Abans de la irrupció de les xarxes socials i que els fonaments de la política exterior després del 2016 -segons un altre diplomàtic, el britànic Tom Fletcher- siguin “la disrupció i la confusió”.

Però no és la transparència la que amenaça el futur de la diplomàcia. Un informe de les Nacions Unides advertia fa poc que són la polarització i la desconfiança mútua les que, de veritat, estan canviant les regles de joc de la negociació política. La malfiança en la paraula de l’altre, el qüestionament dels fets sobre els quals cal dialogar i el poc valor dels compromisos internacionals han transformat l’espai i les oportunitats per a la negociació multilateral.

INESTABILITAT. És la incoherència política. La mateixa que apareixia als informes de l’ambaixador Darroch, que assegurava que, davant l’Iran, Trump actua des del “vandalisme diplomàtic, aparentment per raons ideològiques i de personalitat, perquè va ser l’acord d’Obama”. El president dels Estats Units fa i desfà des de la bilateralitat. Amb amenaces de guerra comercial amb la Xina que van i venen, i es tornen a endarrerir. Amb acostaments d’encaixada i fotografia amb Corea del Nord. Amb suports al Brexit i humiliacions a la primera ministra que el negocia... És la diplomàcia Trump. Una agenda personalista construïda des de la imprevisibilitat. Encara que Boris Johnson asseguri que està convençut que hi ha una lògica en tot aquest “caos”.

El president dels Estats Units és l’actor mediàtic de la inestabilitat d’un escenari global que s’allunya del multilateralisme i de la negociació per consens. La polarització política s’ha fet tendència global. I les emocions s’han convertit en una de les claus per poder desxifrar un món on les relacions exteriors dels Estats Units només es compten de manera binària en victòries i derrotes.