La globalització del coronavirus

VULNERABILITATS. La globalització del Covid-19 ha començat a canviar el món. Els efectes de l’amenaça sanitària són, però, i per sobre de tot, econòmics i polítics. Quarantenes, aïllaments, símptomes gripals i una propagació exponencial als cinc continents han transcendit el repte sanitari per convertir-se en l’amplificació de les vulnerabilitats d’un món connectat físicament i comunicativament.

El coronavirus ha frenat de cop la producció mundial. La infecció apareix en una ciutat, Wuhan, que és al cor de les grans cadenes de valor global. On hi ha fàbriques que són part de grans grups internacionals; i des d’on s’exporten peces produïdes per formar part d’un tetris global que ha convertit el made in en un joc d’impossibles traçabilitats. La fàbrica del món està en quarantena i l’autoritarisme xinès s’exposa a un desafiament estructural que va molt més enllà de la salut de la seva població, i que no s’atura amb mesures de confinament extremes. Per primer cop, els límits del control xinès han quedat al descobert perquè per les esquerdes de la censura es filtra la ràbia d’una part de la població i les crítiques indirectes al govern.

PROTECCIONISME. El Covid-19 és el virus de la globalització perquè assalta creuers de luxe, paralitza connexions aèries, anul·la fires internacionals i esdeveniments esportius mundials i frena el turisme. Però, precisament per això, es converteix en el cigne negre que inesperadament amenaça la continuïtat d’un sistema cada cop més qüestionat. L’economia global s’alenteix. En ple debat sobre els límits d’un capitalisme salvatge, de les deslocalitzacions, i en plena consciència d’un model de consum insostenible i de l’increment de les desigualtats, més incertesa vol dir més proteccionisme.

El primer sacrificat a la Unió Europea, altre cop, ha estat el mercat únic. França i Alemanya han prohibit l’exportació als seus fabricants de mascaretes o de qualsevol subministrament de protecció mèdica. Itàlia, que no té fabricació pròpia, ha hagut d’anar a proveir-se de mascaretes a Sud-àfrica. Però, de moment, només n’ha aconseguit una desena part de les que necessita.

Per a Donald Trump, la irrupció de l’epidèmia va ser, d’entrada, un cop per a la Xina que havia d’accelerar “el retorn de llocs de treball a Nord-amèrica”.

TRANSFORMACIÓ. El recurs al proteccionisme és el retorn al discurs dels murs per aturar realitats globals. Ian Goldin, professor de globalització i desenvolupament de la Universitat d’Oxford, assegurava fa uns dies al New York Times que el coronavirus no és més que l’última força que revela les deficiències de la globalització tal com s’ha gestionat en les últimes dècades: una forma d’interconnexió desregulada i complaent que ha fet moltes comunitats vulnerables a tota una sèrie d’amenaces potents. “Des de la crisi financera mundial del 2008 fins al canvi climàtic, la gent normal ha conclòs que no es pot confiar en les autoritats per garantir la seva seguretat”, ve a dir Goldin.

Fa un any, The Economist es va treure de la màniga el concepte slowbalisation per explicar aquest procés d’alentiment de la globalització que ja es començava a notar a gran escala. Ara aquesta tendència s’ha accelerat de cop. El dubte és si el Covid-19 més que un sotrac econòmic i una alarma sanitària real no es pot acabar convertint en la crisi definitiva que determini el final de la globalització tal com l’hem viscut fins ara.