L’hora de la sospita
DESCONNEXIÓ. Aquest mes de març el president rus, Vladímir Putin, va firmar una llei que declara delicte la publicació de “notícies falses” o la “falta de respecte a les autoritats” a les xarxes socials. Milers de persones van sortir al carrer al centre de Moscou per protestar contra els nous límits a internet. “Salvem internet, salvem Rússia” o “L’aïllament és la mort” deien algunes de les pancartes que hi havia a la concentració del 10 de març passat. La propaganda oficial assegura que la nova legislació és essencial per evitar que els Estats Units deixin Rússia fora d’internet. Però els manifestants creuen que és el Kremlin i no cap poder estranger el que vol limitar l’accés a la xarxa. De fet, hi ha un altre projecte de llei sobre “sobirania digital” en marxa que pretén donar al Kremlin el poder de desconnectar Rússia, o alguna regió russa concreta, d’internet quan sigui necessari.
A França també estan convençuts que “la manipulació no és només una amenaça sinó una realitat ben instal·lada” -com deia el ministre de Cultura, Franck Riester-, i per això Emmanuel Macron, que va ser víctima de la desinformació durant les últimes eleccions presidencials, ha tirat endavant una polèmica llei que arriba fins al punt de permetre al regulador francès suspendre les emissions de televisions “controlades per estats estrangers”.
“La línia entre una legislació antimentides i la censura és excessivament prima”, deia divendres a Barcelona Clara Jiménez, periodista del portal de verificació Maldita.es, durant el seminari sobre com combatre les fake news organitzat pel CAC i el Col·legi de Periodistes. “El problema de la desinformació són les evidències. Tots sabem que existeix però no sabem com recollir les evidències que ho demostrin”, reconeixia el representant del Grup de Reguladors Europeus Lubos Kuklis.
RISCOS. La mentida i la propaganda política han existit sempre. La desinformació no és una amenaça que ve de l’exterior. És una realitat interior. Es criminalitzen les xarxes socials però la televisió continua sent la primera font d’informació per a la majoria de la població.
Com es pot mesurar l’abast de la desinformació? Encara no s’ha trobat cap evidència sòlida que els mitjans de comunicació contribueixin a l’augment d’actituds populistes a tot Europa. Ho assegura un informe del Reuters Institute for the Study of Journalism presentat fa només uns dies.
L’estudi constata que hi ha diaris que han sobrerepresentat les opinions de forces populistes a Itàlia, els Països Baixos i el Regne Unit. A la premsa italiana també hi ha molta més informació sobre la corrupció que no pas a la francesa o a la britànica. Però, malgrat això, “hi ha poques evidències que sustentin la idea que el contingut dels mitjans de comunicació contribueix notablement a l’augment del populisme a tot Europa”, diu l’informe d’aquest centre de recerca vinculat a la Universitat d’Oxford. “Hi ha poques evidències que donin suport a la idea que l’exposició selectiva polaritza les actituds de la majoria de les persones, però pot enfortir les opinions dels que ja estan polaritzats”, matisen.
Mentre que la Unió Europea adverteix dels riscos que poden comportar les notícies falses a les pròximes eleccions a l’Eurocambra, molts dels que debaten sobre la necessitat de legislar o que assenyalen amb el dit els mitjans com a presumptes culpables de la desinformació són els primers disposats a jugar amb els algoritmes, a forçar estadístiques o a imposar etiquetes desacreditadores per interessos polítics.
La capacitat desestabilitzadora de les notícies falses no explica les moltes crisis que viu Europa.
