Els límits de la corrupció
MOBILITZACIONS. Les protestes contra la corrupció a Armènia van aconseguir finalment fer caure el primer ministre, Serj Sargsian. Clams exigint justícia i estat de dret; mesos de repressió policial, d’empresonaments arbitraris d’activistes, periodistes i opositors polítics han acabat debilitant encara més un govern atrapat en els greuges del passat i en un sistema de corrupció endèmic i de ben poques garanties judicials.És una victòria de la societat civil. Dels milers de joves i grups d’activistes que, des del 2015, no han parat de mobilitzar-se i lluitar: contra la construcció d’un gratacel en un parc al centre d’Erevan, contra l’augment del preu del transport públic, contra la pujada de les tarifes elèctriques...
Armènia no és una excepció. Protestes i accions judicials contra la corrupció de governs i de líders polítics arreu del planeta han provocat canvis de poder i empresonaments de presidents i primers ministres. El Brasil, Romania, Sud-àfrica, el Perú i Corea del Sud en són alguns dels més recents. A Malàisia, l’ex primer ministre Najib Razak acaba de perdre les eleccions acusat de robar 681 milions de dòlars públics. El cas es va descobrir el 2015. L’aleshores cap de govern va assegurar que els diners rebuts eren un donatiu de la família reial saudita, i la fiscalia general de Malàisia el va exonerar. Però l’acusació segueix viva, amb ramificacions d’evasió i blanqueig a través d’una trama que involucra diversos països. La investigació s’ha reobert internacionalment.
CONNEXIONS. Hi ha un afartament global contra la corrupció. Més eines per a l’escrutini i menys tolerància. Les xarxes socials mobilitzen. Ja no s’està sol en la indignació. Els sistemes de corrupció generalitzats ja no són admissibles. Suborns empresarials a canvi d’accés polític. Desviament de diners públics cap a butxaques privades. Caixes B de partits polítics que paguen pisos de luxe. Empreses anònimes que fan de pantalla per al desviament o el blanqueig de capital.
El triangle entre els interessos empresarials, la cobdícia política i l’opacitat del sistema financer té infinits punts de connexió. La suïssa Novartis acaba de reconèixer que va pagar més d’un milió de dòlars a una consultora propietat de l’advocat del president Donald Trump després de la victòria electoral del magnat novaiorquès. L’objectiu -admet Novartis- era estar al corrent dels plans de Trump sobre el sistema de salut dels Estats Units. A Sud-àfrica, les acusacions de suborn contra l’expresident Jacob Zuma arriben fins al fabricant d’armes francès Thales.
El Regne Unit, per la seva banda, assegura ara que vol exigir transparència, pel que fa a les seves fortunes, a alguns dels oligarques russos que han fet gran la llegenda i la realitat del Londonstan -començant pel propietari del Chelsea, Abramóvitx.
MENTIDES. Els alemanys tenen una paraula - lebenslüge - per parlar de les mentides que t’has d’explicar a tu mateix per poder viure la teva vida. Com la ficció que el Partit Popular espanyol és víctima d’uns casos aïllats de corrupció per part de gent que ja és aliena a la formació de Rajoy. L’engany de pensar en la fortalesa de l’economia britànica sense comptar-hi l’especulació immobiliària i el blanqueig de fortunes fosques i espolis diversos. El fals convenciment que només amb la repressió n’hi ha prou per aniquilar d’arrel el descontentament i la protesta.
Les mobilitzacions s’han generalitzat. Els patrons potser no són els mateixos. Però sí el convenciment que la corrupció no és inevitable.
