Escenaris veneçolans

Escenaris veneçolans

CONFRONTACIÓ. “A Veneçuela hi ha més generals que a tota l’OTAN”, advertia, trist i irònic, un veneçolà a Barcelona. La crisi que viu el seu país mesura forces al carrer, dins els aparells de l’estat, al cor del chavisme i des de l’exterior. Govern i oposició apel·len a un exèrcit que cada cop sembla més clau en un país que no està en guerra però que viu un èxode imparable fruit de la desesperació. Veneçuela ha quedat ja atrapada en una confrontació interna i en una altra d’externa.

Donald Trump reiterava la crida internacional a prendre partit per Juan Guaidó, aquest cap de setmana, i advertia que la intervenció militar “és una opció”. Rússia, en canvi, alerta contra les ingerències externes, mentre l’un i l’altre s’apunten a la reedició d’un vell escenari de confrontació amb amenaces de cursa armamentística.

EXÈRCIT. Cap on s’encamina Veneçuela? Hi ha diversos escenaris possibles. ¿El règim de Nicolás Maduro podria acabar replegant-se davant les amenaces exteriors fins al punt que les divisions al si del chavisme quedin en un segon pla? O, al contrari: ¿s’acosta el moment d’una transició controlada des de dalt?

En un d’aquests hipotètics escenaris, la cúpula militar (com a l’Egipte post-Mubàrak) podria intentar apuntar-se a un suposat canvi de règim controlat, que els permetés seguir exercint les posicions de poder -sobretot econòmic- que han consolidat els últims anys. L’exèrcit participa en el sector de la mineria amb l’extracció d’or i diamants al sud del país, i tant la presidència de l’empresa estatal de petroli com els ministeris de l’Interior, Agricultura, Habitatge i Alimentació estan dirigits per militars. Fins i tot, hi ha experts que apunten a una participació de l’exèrcit també en el mercat negre d’aliments i productes bàsics que arriben inflats de preu a una població que s’ensorra en la pobresa.

Potser per això, Juan Guaidó insisteix -aquest cap de setmana altre cop- en oferir una llei d’amnistia, i demana als militars que “vinguin al bàndol correcte”. “Sense perdó és més difícil que entreguin Maduro”, sentencia un expert veneçolà.

INGERÈNCIA. El principal risc per a Veneçuela és acabar convertida en ostatge de l’últim joc d’interessos creuats entre grans potències.

Els Estats Units han retornat a la seva vella política d’ingerència a l’Amèrica Llatina. Rússia s’ha alineat amb Turquia i l’Iran per fer costat a Maduro. També hi ha els que prioritzen l’estabilitat econòmica: la Xina, com a principal creditor del govern veneçolà, i l’OPEP, que, com apunten alguns experts, “podria estar disposada a proporcionar liquiditat a Maduro a canvi de les reserves d’or del país”.

Dos bàndols enmig de la descoordinació multilateral. Només cal veure la divisió europea, amb Espanya, França i Alemanya disposades al reconeixement immediat de Guaidó, i el Parlament Europeu aprovant el suport al líder opositor mentre el Consell de la UE és incapaç d’aconseguir la unanimitat necessària i aposta per allargar la decisió amb la creació d’un grup de contacte que trigarà dies -o mesos- a oferir cap resultat.

Com la UE, les Nacions Unides també han quedat en fals. La irrellevància de l’ONU davant la crisi coincideix amb la del reguitzell d’organitzacions regionals creades a l’Amèrica Llatina per abraçar els canvis polítics que han viscut els governs de la zona durant els últims anys. Els nous líders del Brasil, Colòmbia i l’Argentina han reforçat el nucli de suport a l’oposició veneçolana. Només l’Uruguai i Mèxic, d’entre els grans, han decidit optar explícitament per la no ingerència. Veneçuela viu una multiplicitat de crisis: política, econòmica i humanitària. Però hi ha una altra crisi global que també pot atrapar el futur del país.