LÍBIA. Les previsions dels experts per a l’any que ve, que llegeixo aquests dies, són decebedores. El 2016 podria ser l’any que l’autoproclamat Estat Islàmic instal·li el seu califat a només 300 quilòmetres de distància de la Unió Europea, davant les costes d’una frontera marítima que s’ha convertit en la més mortífera del món. El caos a Líbia, en les seves institucions i en un exèrcit gairebé fictici, han creat les circumstàncies perfectes perquè el jihadisme d’Abu Bakr al-Baghdadi s’estengui i s’enforteixi en el país que guarda les reserves petrolíferes més grans del continent africà. En un territori clau per a l’estabilitat de Tunísia i Egipte, i per a l’aprovisionament energètic de l’economia europea. “El 2016 el preu per la indecisió occidental encara serà més alt”, augura l’analista Ulrich Speck. La guerra de Síria continuarà perquè, malgrat les negociacions diplomàtiques, “els principals actors del conflicte no creuen que hi tinguin més a guanyar assegurant un acord de pau que derrotant els seus enemics”, diu Speck. Això vol dir també que continuaran els desplaçaments interns de població, la fugida de refugiats i la tensió a la UE pel futur de Schengen.

SÍRIA. Després d’un any en què el nombre mundial de refugiats i desplaçats per la guerra i la violència va superar tots els registres de la Segona Guerra Mundial, l’ONU preveu que el 2016 aquesta xifra continuarà creixent. El caos sirià, les més de 250.000 vides perdudes i els cinc milions de refugiats, ha revertit també una altra tendència global, que confirmava el descens imparable del nombre de víctimes de guerres i conflictes en els últims 50 anys. La inestabilitat continuava però s’havia aconseguit reduir any rere any el nombre de morts que provocava.

Síria és, en totes les anàlisis dels experts, la primera preocupació del 2016. També ho era el 2015, però s’ha acabat convertint en la principal constatació de la deriva occidental, de la falta d’estratègia sobre com actuar davant un conflicte que tant Europa com els Estats Units consideraven prioritari, que s’ha complicat encara més per l’entrada de nous actors sobre el terreny -especialment pel desplegament militar rus- i que els ha acabat amenaçant dins les seves pròpies fronteres.

ESTATS UNITS. En el terreny de les hipòtesis, el 2016 podria ser també l’any que un candidat republicà arribi a la presidència dels Estats Units. Sigui qui sigui (de Donald Trump a Marco Rubio) s’haurà imposat en una lluita interna pel vot més radical del seu partit, en una campanya electoral de trinxeres en un país cada cop més polaritzat, i amb una agenda internacional, més o menys intervencionista, però concebuda per retornar els Estats Units a un suposat rol de potència mundial forjat des de l’unilateralisme i la força militar. La pròxima Casa Blanca podria esborrar de cop algunes de les fites diplomàtiques d’aquest 2015, des de l’acord nuclear amb l’Iran fins al compromís contra el canvi climàtic aconseguit a la cimera de París. La guerra de Síria podria viure una nova escalada militar, i a Wash-ington s’imposaria el triomf de la retòrica populista, de la idea de la força sobre la diplomàcia -entesa com a mostra de debilitat-, i el retorn del xèrif mundial. Si tot això s’acompleix, el món serà encara més inestable.