Un món més violent
MÉS VÍCTIMES. El món d’avui és un món més violent. Com a mínim, això és el que diuen les xifres. Les guerres més sagnants del 2014 van fer gairebé un 30% més de morts que els pitjors conflictes armats de l’any anterior.
Almenys 163.000 persones van morir l’any passat en la vintena de conflictes més letals. I en aquests primers mesos del 2015 aquesta violència s’ha fet encara més present, més propera. Té rostres que se’ns assemblen i objectius que coneixem. L’atac calculat contra Charlie Hebdo ha estès la por d’una guerra a casa i ha desplegat soldats armats, que patrullen carrers i edificis de grans capitals europees. Ens desconcerta intentar entendre per què tres adolescents britàniques decideixen marxar de casa per unir-se a l’Estat Islàmic o per què una mare de Rubí alliçona el seu fill de tres anys i li ensenya a dir “Degollo el policia”. O ens aclapara la sensació d’injustícia per la mort arbitrària d’una parella de jubilats de Barcelona que visitava un museu de Tunis en les seves noces d’or.
MÉS CAOS. Res del que passa al nord d’Àfrica i al Pròxim Orient és inesperat, ni ens és aliè. Guerres mal tancades, invasions interessades de països deixats després -un cop s’ha derrocat el règim o s’ha assegurat l’accés als recursos naturals- a la seva sort. Buits de poder. Mali, Líbia o l’Iraq, un triangle d’inseguretat. Territori de jihadisme on desenes de milers d’armes i vehicles militars van canviar de mans, mentre els focus de la política i dels mitjans de comunicació internacionals es desplaçaven d’un conflicte a un altre deixant enrere nous grups armats, població derrotada, noves amenaces i moltes promeses -sobretot d’ajut econòmic- incomplertes. Així és com un nou mercat negre de l’armament va aparèixer en un país pacífic com Tunísia i els moviments de població provocats per les guerres dels seus veïns van portar una nova realitat a les fronteres i als barris més vulnerables de la capital, que l’antic govern islamista d’Ennahda no va saber (o no va voler) valorar. L’extremisme va arrelar en el si de l’única Primavera Àrab que -malgrat totes les amenaces d’involució- havia aconseguit començar a escriure una veritable transició.
MÉS FRÀGILS. Síria, l’Iraq i l’Afganistan estan al capdavant de la llista de conflictes més mortífers. L’emergència de l’Estat Islàmic i les múltiples guerres sirianes són les culpables que les confrontacions més violentes del planeta siguin avui encara més sagnants. I altres països més pròxims, com Líbia, estan a un pas de caure en el caos.
No és una violència generalitzada. No són els milers de morts que, durant la dècada dels 90, van convertir els Balcans i els diversos conflictes del continent africà en escenaris de genocidi. Però el més preocupant de tot, segons els experts, és que, en contra del que pugui semblar, no es tracta d’un moment excepcional sinó de la confirmació d’una tendència: l’increment continuat d’una violència global que des del 2007 no ha parat de créixer. “Hem vist més brots d’inestabilitat en aquests últims tres anys que en qualsevol altre moment des de l’esfondrament de la Unió Soviètica; només és comparable al període de la descolonització de la dècada dels 60”, explicava fa només deu dies el director de la CIA, John Brennan, en un col·loqui. Les amenaces i les guerres han canviat de cara, s’han redefinit, s’han alimentat de vells conflictes i s’han engrandit amb les noves tecnologies. La globalització, la interconnexió, ha portat un nou tipus de fragilitat.
