Era en plena crisi petroliera del 1973 que la primera ministra israeliana Golda Meir es va sincerar: “Us diré una cosa que els israelians tenim contra Moisès. Ens va portar durant 40 anys a través del desert per deixar-nos en l’únic lloc del Pròxim Orient on no hi ha petroli”. Quatre dècades després d’aquella crisi, el mapa del mercat mundial dels hidrocarburs es redibuixa davant la costa israeliana i a tot el Mediterrani oriental. La terra promesa de Moisès, en guerra permanent pels recursos naturals -sobretot per l’accés i el control de l’aigua-, no tenia petroli, però sí que té gas. Prou per especular amb una futura independència energètica d’Israel.

El Mediterrani oriental amaga, segons el principal institut geològic dels Estats Units, tres bilions de metres cúbics de gas natural. La descoberta, ara fa una dècada, de jaciments de gas a les aigües entre Israel i Xipre ha començat a capgirar estratègies econòmiques i aliances polítiques. La guerra de Síria, la revolta egípcia -que va trencar el pacte entre Mubàrak i Israel-, la pèrdua d’influència de Washington sobre Tel Aviv, el nou paper de Turquia a la regió, la divisió de l’illa de Xipre i els vells conflictes pels límits marítims entre Israel i el Líban, tot ha adquirit una nova dimensió. Els palestins, però, en continuen sent els perdedors.

A principis dels 2000 es va anunciar que la companyia British Gas havia localitzat reserves de gas davant les costes de Gaza valorades en 4.000 milions de dòlars. El projecte inicial palestí d’explotar els jaciments i fer arribar el gas fins a Grècia per distribuir-lo va quedar ràpidament paralitzat. Més d’una dècada d’enfrontaments entre Hamàs i Fatah, i cada nova agressió militar israeliana, han allunyat encara més qualsevol possibilitat de transformació econòmica palestina. Mentrestant, Israel ha desenvolupat els seus propis jaciments. La reserva marítima de Tamar, a 90 quilòmetres del port de Haifa, pot arribar a produir 280.000 milions de metres cúbics de gas en els pròxims 20 o 30 anys. I el jaciment de Leviathan, descobert fa cinc anys, n’amaga gairebé el doble. Israel, que havia importat d’Egipte fins al 50% del gas que consumia, es vol convertir en exportador, amb la signatura d’un contracte sense precedents per vendre gas a Jordània, i amb la idea de fer bidireccional la canonada que l’uneix amb Egipte.

Acostament xipriota

El gas sembla que ha aconseguit també el que l’ONU no va poder continuar a Xipre. Els governs grec i turc de l’illa tornen a parlar d’una reunificació sota la idea d’una “federació” de “dos estats membres amb un mateix estatut legal”. Quaranta anys després del desembarcament de les tropes turques a la part nord de Xipre, el conflicte ha entrat en una nova fase. “Que no es pensin que renunciarem a uns recursos que també són nostres”, comentava fa només unes setmanes un diplomàtic turc a Barcelona. El debat sobre la sobirania dels recursos marítims i el de la seguretat sobre aquestes explotacions s’ha enverinat periòdicament des que es van descobrir els jaciments, però un nou triangle diplomàtic i d’interessos econòmics es configura entre Israel, Xipre i Turquia, mentre els governs intenten reforçar el seu poder naval.

L’illa en discòrdia -paradís fiscal rescatat financerament per Rússia, la UE i el Fons Monetari Internacional- es vol convertir ara en un hub energètic a l’est del Mediterrani. Està en projecte un gasoducte submarí per unir Israel, Xipre i Turquia.

Alguns experts alerten que els càlculs de tot plegat han sigut massa optimistes. Fins i tot Croàcia ha licitat un contracte per explorar els possibles jaciments marítims d’hidrocarburs que hi podria haver davant les seves costes. I en aquesta cursa per l’explotació energètica del subsòl mediterrani, Rússia vol jugar un paper clau.

El Nadal passat, la companyia estatal russa, Soyuzneftegaz, va firmar un contracte amb el règim de Baixar al-Assad per explotar el seu primer jaciment marítim. No és l’única. Gazprom, Rosneft o Novatek també han entrat en la lluita per esgarrapar el negoci mediterrani. Ja sigui fent de banquers a Xipre, optant a les concessions libaneses o aconseguint l’exclusivitat per exportar gas liquat del jaciment israelià de Tamar.

Els russos són el segon productor més important de gas a escala mundial. Les seves reserves de Sibèria serien uns cinc cops més grans que les del Mediterrani oriental però, amb tots aquests moviments, Moscou no busca només negoci. Busca influència i, sobretot, el control sobre aquells que no tan sols li podrien fer una competència directa en el mercat europeu sinó que, a més, podrien tenir una de les claus per reduir la dependència energètica de la UE de l’energia russa.