Els poders de l’estat

CARME COLOMINA
CARME COLOMINA Periodista

DESAFECCIÓ. El populisme es defineix per la seva actitud antiestablishment; pel convenciment que la gent pot fer més bona feina que la majoria de càrrecs electes quan es tracta de solucionar problemes, i per la desconfiança i la desafecció per institucions tradicionals com els Parlaments, els mitjans de comunicació i els bancs. És el retrat que fa el Pew Research Center, el centre d’estudis sociològics nord-americà, en el seu últim estudi sobre el populisme a l’Europa Occidental. Però, en canvi, els resultats d’aquestes 16.000 entrevistes que han fet en vuit països de la UE demostren que, si bé els votants de forces populistes, xenòfobes o euroescèptiques són molt més crítics amb les institucions de l’estat que aquells que voten partits tradicionals, això no ho explica tot. Una majoria d’holandesos, danesos i suecs aproven el seu Parlament i els seus mitjans de comunicació. A França i el Regne Unit superen el 40%. En canvi, a l’estat espanyol, on oficialment (remarco l’ oficialment ) no hi ha partits d’extrema dreta o declaradament euroescèptics, la confiança en totes aquestes institucions tradicionals està per sota del 30%.

ATACS. “Coses que he après pel camí mentre buscava altres coses” era un dels títols recurrents en les columnes diàries de Sydney J. Harris, un dels noms del periodisme nord-americà del segle XX i enemic declarat del president Nixon. Harris va escriure que “la diferència entre patriotisme i nacionalisme és que el patriotisme està orgullós del seu país pel que fa i el nacionalisme està orgullós del seu país faci el que faci”.

El populisme utilitza aquest nacionalisme per defensar els seus propis interessos i per reduir la realitat, sovint complexa, a un simple conflicte entre bons i dolents. Els brexiters, que s’han atorgat el paper de salvadors de la nació, ataquen els poders de l’estat quan els qüestionen. La comissió electoral britànica ha conclòs que la campanya Vote Leave del referèndum sobre la UE del 2016 va violar la llei sobrepassant els nivells de despesa i coordinant-se il·legalment amb altres grups partidaris d’abandonar la Unió. La resposta dels responsables de la campanya ha estat acusar de partidista una comissió de la qual han format part històricament reconeguts conservadors de l’ala més euroescèptica del partit. Es tracta de debilitar o enfangar el poder si qüestiona un Brexit erigit sobre el “mandat d’un referèndum” (com diu la carta del dimitit David Davis, fins fa poc negociador del Brexit) que mai va discutir com es podria concretar la sortida ni quins serien els escenaris de futur més enllà de consignes de retorn del control i defenses de la sobirania d’un estat, ara mateix, més empetitit.

ORDRE. A Espanya, la premsa destapa noves clavegueres de l’Estat i el nacionalisme espanyol s’empassa Villarejos i gravacions il·legals, i desvia la mirada de reis emèrits enriquits il·lícitament amb l’argument que no es pot debilitar encara més un estat impugnat. És l’Espanya que pensa que la justícia (la de veritat, no la construïda sobre fabulacions) debilita l’ordre polític.

Vivim temps sense matisos. On les línies divisòries i els paràmetres que encara fem servir per interpretar-los no s’ajusten a aquesta nova realitat de discursos simples i desconstruccions d’acords, equilibris i institucions que, durant dècades, ens han organitzat políticament la vida. El món canvia i, pel camí, ens descobrim menys innocents, més descreguts o aferrats a lleialtats cegues o bòrnies, mentre molts dels canvis que ens afecten estan fora del control dels estats.