14/08/2011

És la política, estúpid

2 min

Per al Bill Clinton del 1992, que s'enfrontava a un Bush pare que exhibia mà forta en política exterior en uns Estats Units en recessió, l'eslògan de campanya "És l'economia, estúpid" es va convertir en una de les claus de la victòria que li va obrir la porta de la Casa Blanca. Però ara que els mercats financers campen desbocats, amb una Europa desorientada i un Barack Obama empetitit, la política sembla l'única clau de volta per recompondre el panorama.

Ha estat amb arguments polítics que Standard & Poor's va rebaixar la triple A dels Estats Units, perquè no creia en la solidesa de l'acord pressupostari aconseguit in extremis per republicans i demòcrates a principis d'agost. Obama va cedir davant l'extremisme del Tea Party, i per què? Ha estat el gran perdedor d'aquesta "guerra civil ideològica", com l'anomena la premsa internacional. El New York Times deia dimarts que les agències de qualificació del deute estan aprofitant aquesta crisi financera per incrementar el seu poder polític i assegurar-se que els reguladors no els retallen la capacitat d'influència. Són les mateixes agències, els gurus de l'economia i la borsa que, jugant amb les inversions com ludòpates, van inflar la bombolla que va esclatar el 2008. Només tenien un mantra: "No a la regulació". Cap política, cap legislació que limités aquella orgia. La política va dimitir i, quatre anys després, encara en paga les conseqüències.

Ni política ni lideratge

És per falta d'una veritable política econòmica europea que l'euro s'ha convertit en la peça vulnerable de la unió. Si les agències de ràting s'han acarnissat amb els països perifèrics és perquè la UE no ha actuat unida davant els mercats. Tampoc en el rescat a Grècia, que encara penja d'un fil. Ara és Eslovàquia la que torna a amenaçar de no ratificar els acords de l'última cimera europea de juliol. Eslovàquia! L'últim país que va entrar a l'euro amenaça dient que està en contra d'aquesta "unió de deutes". Més incertesa política.

El diari sensacionalista alemany Bild es preguntava fa poc a tota pàgina, sobre una gran silueta d'Angela Merkel: "Per què calla la cancellera enmig d'aquest eurodrama?" Merkel ha reconegut, en privat, que aquesta crisi és un enfrontament entre els polítics i els mercats que els líders europeus no poden obviar, però tampoc poden deixar-se arrossegar per les fluctuacions diàries dels bons i la borsa. El problema és que a Merkel l'arrossega l'hostilitat de la seva coalició de govern contra qualsevol pas que comporti més integració europea.

La UE fa molt de temps que té la diagnosi feta. La sortida és una governança econòmica per als països de la moneda única. Però s'ha esgotat el temps de la indecisió política.

stats