Són les tres xifres que tothom repeteix a Berlín. Les gràfiques que la cancellera Angela Merkel utilitza per justificar que alguna cosa no s'ha fet bé en aquesta unió de desequilibris. La UE representa el 7% de la població mundial i el 25% del PIB global. Però també és aquí on es desemborsa el 50% de la despesa social del planeta. La "generositat" (no en diuen redistribució ) està cada cop més qüestionada. La solidaritat té un límit, i no només entre països. "Els guanys col·lectius de la integració europea no es van repartir de manera equitativa a Alemanya -explicava fa temps una analista d'un think tank de Berlín- per això hi ha una part de la població que se sent enganyada [amb la Unió Europea]". I la decisió política de com es distribuïen aquests guanys és molt anterior a la crisi.

Aquest va ser el primer fracàs. Ningú ha assumit encara l'explicació política de com hem arribat fins aquí. Després ha vingut el segon fracàs: el de l'austeritat com a única via per recuperar la competitivitat. I ara, amb el descrèdit polític en alça i la cohesió social en perill, la solidaritat ha tornat a entrar en el guió. Si més no, com a mitjà per seguir incentivant les reformes econòmiques que continuen al capdamunt del programa i per intentar calmar el carrer. Reunions de caps d'estat i de govern per anunciar un magre fons per lluitar contra l'atur juvenil; o crèdits alemanys per a les petites i mitjanes empreses gregues i espanyoles. Respiració assistida per seguir "consolidant l'economia", com en deia el ministre de Finances alemany, Wolfgang Schäuble, aquesta setmana a Atenes. El mateix dia que el Parlament grec aprovava un pla d'acomiadament de 15.000 funcionaris en dos anys. Però del que de veritat volen els grecs -una nova quitança que alleugereixi el pes del deute- Schäuble no en va dir res.

"Cada euro que s'utilitzi per pagar el deute és un euro que no es podrà utilitzar per generar productivitat", reconeixia fa temps un alt funcionari europeu. El problema és que els costos de la sortida de la crisi tampoc s'estan repartint equitativament. I la solidaritat es ven en dosis d'acords bilaterals entre governs, així que tampoc servirà perquè els més decebuts recuperin certa confiança en una Brussel·les en hores baixes.

La pragmàtica i l'apassionat

Algú ha de seguir cuidant la botiga", diu Schäuble quan li pregunten si li agradaria continuar com a ministre de Finances si Angela Merkel guanya un altre mandat el setembre que ve. La botiga de l'incombustible septuagenari és tota l'eurozona. "Merkel és la pragmàtica, Schäuble és un apassionat" de l'Europa federal, assegura el corresponsal del Financial Times , Quentin Peel. Les seves discussions sobre quina ha de ser l'estratègia de Berlín en la crisi de l'euro són tan sonades que més d'un delegat alemany ha hagut d'aguantar la brometa d'un company d'un altre país preguntant-li: "¿Aquesta és la posició de la cancelleria o la del ministeri de Finances?". De vegades sembla que construeixin Europes diferents. Només ho sembla. El debat sobre la crisi de l'euro a la campanya electoral alemanya demostra que hi ha un consens general sobre la via de l'austeritat. Fins i tot els socialdemòcrates s'esforcen per deixar clar que no cauran en el pecat del dèficit. I aquest discurs únic gairebé anestesia, novament, el debat intern sobre si el cost de rescatar l'euro l'estan pagant tots els alemanys igual.