ASuïssa hi ha menys d'un 4% d'atur i el sí a les quotes per als treballadors europeus ha guanyat a les zones amb menys immigració. El populisme ha exacerbat la crispació identitària -diuen els experts-, barrejada de frustració per un empitjorament en la qualitat del transport públic, l'encariment de l'habitatge i una pressió en el mercat de treball. I la resposta ha estat culpar l'altre, encara que l'altre vingui del país veí i parli la mateixa llengua. Perquè 300.000 alemanys -una mà d'obra qualificada que no suposa cap desafiament identitari per als 8 milions de suïssos- són el grup més nombrós de treballadors europeus establerts al país helvètic. Després vénen els francesos, els italians i els portuguesos. El referèndum suís demostra com el decalatge entre la realitat i la percepció es fa cada cop més gran a Europa. I la percepció està segrestada per la por. La por al canvi, i la indignació per les desigualtats socials que han fet que Suïssa ja no es consideri un Sonderfall, un "cas especial", com s'havia sentit fins ara.

Una reacció difícil

Brussel·les ho té complicat per respondre amb fermesa i que tot plegat no es converteixi en una crisi més gran que li retorni com un bumerang. La Comissió Europea sap que cada cop hi ha més països dins la Unió Europea que també qüestionen la llibertat de moviments. El Regne Unit, els Països Baixos, Dinamarca, Àustria, Alemanya i França han desafiat últimament aquest dret i han assenyalat amb el dit els que no eren benvinguts.

No es pot tancar la qüestió dient que es tracta únicament de xenofòbia. El problema s'ha estès, s'ha fet més profund i -sobretot per la crisi- s'ha barrejat amb molts més factors que el racisme i la intolerància. Des que el 1999 un partit d'extrema dreta va entrar per primer cop en un govern de la UE -amb la coalició de la democràcia cristiana austríaca amb el partit de Jörg Haider-, el fenomen ha anat mutant i creixent fins a arribar a percebre's com una amenaça per al sistema polític i institucional europeu. D'aquell primer episodi, fa catorze anys, la UE només en va aprendre una cosa: els sis mesos de sancions diplomàtiques que va imposar al govern austríac per aquell pacte no van servir de res, l'extrema dreta es va estendre i va donar suport a nous governs europeus, la UE es va limitar a mirar cap una altra banda i el discurs antiimmigració és a l'agenda dels grans partits tradicionals.