Les respostes del 26 de maig

Què hi ha més enllà del populisme? Quina és l’alternativa al discurs de la por al creixement de l’extrema dreta? La UE no pot quedar atrapada en un “jo o el caos” permanent, aferrada a l’espantall d’un nou reforçament electoral de l’extrema dreta després del 26 de maig. El primer repte d’aquestes eleccions europees no és, per enèsima vegada, la nova empenta a les urnes de les forces de la dreta radical, als partits xenòfobs o als euroescèptics. Tampoc no és la reaparició victoriosa d’un Nigel Farage que crea un nou partit del Brexit perquè es resisteix a abandonar la seva vida d’estrella mediàtica, construïda sobre la provocació retòrica i la mínima feina parlamentària. El primer repte és la mobilització electoral, més enllà del vot de protesta, contra la UE o contra l’estat que toqui. I, malgrat tot, el populisme de dretes tornarà a pujar.

A Eslovàquia, el país on el 2014 només va votar un 13% de l’electorat, aquest cop les enquestes apunten a un repunt de fins al 20% per la mobilització dels votants d’extrema dreta. El primer ministre holandès, Mark Rutte, que ja va votar ahir, ha plantejat aquestes eleccions com un duel personal contra la nova figura carismàtica de la dreta més extrema, Thierry Baudet. El cap de govern txec, el populista liberal Andrej Babis, ha intensificat el discurs nacionalista. Polònia vota més dividida que mai i a França Emmanuel Macron i Marine Le Pen tornen a mesurar forces. Àustria està immersa en una crisi política de l’extrema dreta que ha dinamitat la coalició de govern d’un Sebastian Kurz caigut del pedestal que l’havia erigit en la gran esperança de renovació del PP europeu, cada cop més escorat a la dreta... I podríem continuar.

Eleccions pel clima

Europa té una agenda europea pendent, més enllà de l’amenaça nacionalpopulista. L’activista adolescent Greta Thunberg demanava en un míting a Copenhaguen que aquests comicis es converteixin en unes eleccions pel clima. Per salvar el clima. En plena involució conservadora i amb una dreta populista que ha fet del feminisme, com a concepte, una de les seves obsessions, la mobilització electoral de les dones -convertides en força política als carrers de Polònia o a Irlanda contra els intents de retallar el dret a l’avortament- pot ser determinant per evitar la instrumentalització del gènere.

La divisió europea és, sobretot, social a causa de les desigualtats que va deixar la crisi econòmica. I és d’esperances, de confiança en el futur i de percepcions sobre el nostre entorn més immediat. De tot això s’ha debatut també en els intents de debat electoral europeus. Per això aquestes eleccions no poden anar, un cop més, d’amenaça euroescèptica, sinó de com guanyar legitimitat democràtica. La primera preocupació dels europeus, segons l’últim Eurobaròmetre del Parlament Europeu, és l’economia i l’ocupació. La immigració o el terrorisme han anat perdent posicions en un rànquing de prioritats on puja la protecció mediambiental. L’Europa tecnocràtica, la de la legitimació pels resultats, que tan vulnerable es va sentir davant la política de les emocions que ha irromput els últims anys, ha de començar a donar respostes a aquestes preocupacions. Només així es pot revertir aquesta involució conservadora que està reescrivint la Unió.