Un any del cas Mercuri

Avui fa un any de l'esclat del cas Mercuri. Un any d'espolsar públicament les vergonyes de la ciutat de Sabadell, que tothom sabia i ben pocs gosàvem denunciar. Com si es tractés d'un regal, l'aniversari ha vingut acompanyat de la condemna de presó per al valencià Carlos Fabra i de l'obertura d'una part -petita- del sumari del govern de Bustos. Aquest diari n'ha parlat amb detall i segur que a mesura que s'obrin altres parts se'n farà més ressò. Avui, tanmateix, en tant que part implicada del cas, voldria fer balanç del que ha representat aquest darrer any per a Sabadell però també per a la resta del país. Estic segura que avui Sabadell torna a ser un referent per a tot Catalunya: un paradigma del que no pot tornar a passar mai més a casa nostra. Vist així, almenys ens queda el regust de saber que ha pagat la pena arribar fins aquí.

Acostuma a escassejar l'exercici de reconeixement. Per això les primeres línies són per donar les gràcies públicament al cos dels Mossos d'Esquadra, a la Fiscalia Anticorrupció i a la judicatura en general, ja que si bé certament han complert amb la seva obligació, tots convindrem que no sempre és el més freqüent.

Seguint amb els agraïments, cal dedicar un espai a les persones que barroerament van robar els ordinadors de la seu d'ICV. Van fer un bon servei a la ciutat: això i la confiança que l'empresari penedit va dipositar en mi van permetre desencadenar la investigació. Sense totes aquestes causalitats no s'hauria començat el cas Mercuri ni podríem dir, ara sí amb proves, que els recursos públics de Sabadell estaven sent des de feia molt de temps explotats i utilitzats en benefici de l'interès privat, polític i partidista, i també en benefici d'un sector de l'economia sabadellenca lligada a la família de Bustos.

Fetes les mencions, toca analitzar quin és el panorama actual. Durant aquest any, si bé no podem dir que res hagi canviat -almenys formalment-, sí que podem constatar que els canvis són del tot insuficients: no resolen ni l'estètica, ni l'ètica, i menys encara la urgent necessitat de recuperar la credibilitat i la confiança en la ciutat i en la institució.

S'ha parlat molt, i n'hi havia raons de sobres, de l'estil Bustos, que és motiu més que suficient per a la seva reprovació pública. Nogensmenys hi ha el perill de perdre'ns en la personalitat del subjecte. Certament, l'estil sempre és important i ni Sabadell ni cap ciutat es mereixen un batlle que actuï, pensi, manipuli i amenaci com ho feia Bustos. Ara bé, el diccionari defineix estil com la "manera característica de fer o de presentar les coses", cosa que vol dir que darrere aquesta manera que tant ens preocupa, darrere les formes, també hi ha un fons, un contingut. Convé vigilar que els arbres no ens impedeixin veure el bosc i oblidar el més important de la investigació més enllà de l'estil: les activitats presumptament il·lícites contra l'administració pública que afecten i condicionen el nostre futur. Parlo de les obres del cementiri municipal, la Fira de Sabadell, l'abocament de terres perilloses al parc agrari, la concessió de la neteja a Smatsa, la gestió del Consorci de Residus, les obres públiques dels FEOS i l'abús de poder utilitzat per afavorir la col·locació d'amics i familiars en feines a càrrec de pressupost -directe o indirecte- públic.

Observem amb molta preocupació i perplexitat com el PSC local i nacional, així com l'equip de govern, adopten l'estratègia del qui dia passa any empeny , amb l'argument pobre i de la vella escola que la justícia ha de fer la seva feina . Cert, la justícia ha fet i fa molt bé la seva feina, però no s'hi val a desertar de les responsabilitats polítiques i rentar-se'n les mans sense assumir-ne les conseqüències. Avui hi ha més de 16.000 pàgines del sumari que el govern de Sabadell i el PSC local i nacional poden llegir i valorar políticament. ¿Ho han fet? ¿Què en pensen? ¿Aproven o reproven l'abús i mal ús del poder que va practicar Bustos amb el silenci i la complicitat de com a mínim una part del grup municipal, regidors imputats, i del PSC de Sabadell? ¿El senyor Navarro pensa forçar la dimissió del senyor Bustos de regidor i diputat de la Diputació de Barcelona, càrrecs que li permeten mantenir uns notables ingressos econòmics? ¿Que per què exigim responsabilitats polítiques? Perquè si no s'assumeixen responsabilitats, la ciutadania corroborarà que no es pot confiar en els polítics. I la confiança és el pilar de qualsevol relació, també entre poble i representants.