Formació professional

Acasa meva tot és elèctric i quan no funciona la llum, tampoc tinc cuina ni aigua calenta. Després de comprovar que sóc l'única de l'escala que té una avaria i que no té res a veure amb les obres que estan fent a la plaça, em decideixo a trucar a un electricista.

Obro la porta i em quedo de pedra. És el Nico, excompany de l'escola primària. Un zero en estudis i un crac en temes del carrer. El Nico era un quinqui i anava sempre amb la seva banda. Ens tenia a tots acollonits. Recordo que portava unes ulleres de cul de got i ningú no gosava ficar-se amb ell. Una vegada, un nen d'un curs superior li va dir quatre ulls i des d'aquell dia porta una cicatriu al llavi. Se'm queda mirant. Què tal, pija ? Li ofereixo un cafè que em refusa. Ja no porta ulleres. Em vaig operar, em diu. Em puc fumar un piti o ets de les que em denunciarà? I es fa un porret. Em mira, em somriu i diu: els vicis no s'han de perdre. M'animo a fer-hi unes quantes pipades i riem recordant vells temps. Alumnes i profes. No ens havíem tornat a veure, oi?, li dic. Jo vaig repetir vuitè i després vaig fer FP, però tu vas entrar a l'institut i et creies millor, per això quan ens creuàvem pel carrer feies veure que no em coneixies. Això no és veritat, em defenso. Però té raó, els que vam fer BUP ens miràvem amb superioritat els de FP, pensàvem que eren uns pringats. M'explica que treballa d'electricista pel seu compte i que les coses li van de conya. M'ensenya des del seu iPhone les fotos del Nico júnior i de la Vane, la seva nòvia. Flipes, no? No hauria donat un duro per tu, li confesso.

Agafa la seva llanterna, obre la caixa de llums i comença a remenar cables. L'observo com treballa i em fa ràbia no ser gens manetes.

Quan em passa la factura sóc jo la que se sent una pringada i noto certa superioritat en la seva mirada.