Els Goya

No sé què tenen les cerimònies de lliurament de premis, però reconec que m'agrada veure-les. Sé que són llargues i avorrides i també sé que és inevitable: massa discurs i poca imaginació en els agraïments, molta brometa fotuda amb calçador i farciment d'actuacions musicals i humorístiques que només serveixen per fer encara més llarga la durada de l'espectacle. Però suposo que hi ha un morbo estrany de veure els vestits, descobrir qui guanyarà i les reaccions dels perdedors, que fan que et quedis fins al final, encara que en més d'un discurs facis zàping.

Intento no pedre'm la cita anual dels Goya. Sobretot quan tenen presentadors de luxe com la Sardà, el Corbacho o el Buenafuente, que després de triomfar l'any passat, torna a repetir com a mestre de cerimònies. Serà difícil superar la gala anterior, que va tenir molts ingredients: la primera aparició pública de la Pe i el Bardem (no crec que enguany hagin aconseguit la Shakira i en Piqué), el retorn d'Almodóvar i un potent discurs del president més canyer que ha tingut mai l'Acadèmia i màxim artífex de tot el que succeïa damunt l'escenari. Aquesta edició serà tot un repte, però no comença malament: se celebren les noces d'argent d'aquests premis i la polèmica està servida gràcies a les declaracions contra la llei Sinde que ha fet l'Álex de la Iglesia.

I què passarà amb els premis? La meva travessa està entre Pa negre de l'Agustí Villaronga i También la lluvia de la Icíar Bollaín. M'agradaria que fossin uns premis repartits perquè són molt més avorrides les gales en què una sola pel·li se'ls endú tots. Desitjo tota la sort als meus amics nominats. I espero que la gala ens porti moments còmics, emotius i alguna ficada de pota o sortida de to que puguem comentar l'endemà al bar, mentre fem el cafè.