Un desig

M'estic canviant de casa i la meva vida aquestes últimes setmanes és caòtica. Ho tinc tot en capses i es fa difícil trobar res. L'altre dia buscava el ratolí per poder escriure aquest article. Tinc el portàtil espatllat i ho havia de fer en el fix. On l'havia guardat? Portava més de mitja hora buscant. Al bagul comprat al Marroc, potser? Vaig obrir-lo. Va sortir de tot però ni rastre del ratolí. Em va cridar l'atenció un llum de taula ple de pols que no recordava tenir. El vaig agafar i, només de tocar-lo, es va formar un polsim gris blavós que empenyia amb força des de dins i el vaig deixar sortir.

No us ho creureu però era un geni. Sóc el geni de la llàntia, em va dir. I em vaig posar a riure. Demana'm un desig. Només un? Tens deu segons i el compte enrere ha començat. Al setè segon, ho vaig dir: vull ser rossa i lànguida. Rossa? Pots tenyir-te. No, vull ser rossa natural. Per què? No ho sé, però sé que ser rossa, igual que ser alta, suma, no resta. Em mirava al·lucinat. Mai m'havien demanat un desig tan inclassificable. Mentre em deia això, jo ja era rossa. I lànguida, oi? Sí, això sí que ho tinc claríssim. Lànguida i ploramiques. Vull ser una persona sense empenta, que sospira profundament cada vegada que ha de fer alguna cosa. No tenir esma per fer res però queixar-me i lamentar-me perquè tothom sàpiga tot el que faig. Fer llàstima. Que la gent es cregui el meu conte. I demano això, tot i no suportar les persones lànguides, però se les valora més. Jo estic farta de tenir caràcter. No aporta res. Es pensen que pots amb tot i mai s'agraeix el que fas, mentre se't renya pel que no has fet. No puc més. I el geni em va mirar fixament i em va dir: això és impossible, ve amb l'ADN. I va desaparèixer.

I jo m'he tenyit els cabells del meu color perquè, francament, tampoc m'escau ser rossa.