09/04/2011

El suflé de la independència

4 min

JOSEP RAMONEDA

Benvolgut Joan Manuel, el mite de la centralitat està fent molt mal a la política. Buscant ocupar-la, tots acaben proposant vaguetats, més preocupats per no fer por a ningú que per fer propostes concretes. L'esquerra ha caigut en aquest parany i el resultat és que el tauler polític cada cop està més escorat a la dreta. Sempre he pensat que qui vol conquerir la majoria social primer ha de fer el ple dels seus, i el centre se li donarà d'afegitó. Altrament, l'alternança és purament i simplement funció del desgast de qui governa i, en el buit de discurs, són les idees conservadores les que s'imposen. L'individualisme econòmic atomitza: de mica en mica va esfilagarsant el teixit social.

L'esquerra ha de fer dissabte i esbandir molt llenguatge obsolet. Però ha de tenir idees renovades sobre les categories que la defineixen: progrés, llibertat, igualtat, gènere, política, treball i universalitat. L'esquerra no té sentit, per exemple, sense la idea de progrés. Però el progrés ja no és on era: la societat ha canviat, el sistema de classes ha evolucionat. L'esquerra a Catalunya ha de tenir un discurs assentat sobre la potència industrial -és on hi ha encara el que més s'assembla a la classe obrera- però també sobre la tecnologia punta i l'exportació -on es desenvolupen noves feines a l'avantguarda del progrés- i sobre la potencialitat científica i cultural del país -on se situa l'eterna distinció entre antics i moderns-. Això passa pel debat sobre els riscos que la societat està disposada a afrontar. I l'esquerra no es pot situar sistemàticament al costat de la por.

També ha de canviar la relació amb la política. L'esquerra s'ha deixat atrapar en un complex polític, econòmic i mediàtic en què només hi té a perdre, perquè està en clara inferioritat als mitjans de comunicació convencionals. L'esquerra ha de fer sortir la política d'aquest parany, amb iniciatives des de baix i no des de dalt. En aquest sentit, és interessant el moviment pel dret a decidir que va començar a Arenys. Francament, no entenc què hi guanyen, els socialistes, girant-hi l'esquena. És molt legítim no estar a favor de la independència, però no entenc que no vegin amb bons ulls un moviment democràtic per exercir un dret, i no pas la imposició de res, que busca crear una majoria social, objectiu de tot projecte polític. El PSC denota falta de sensibilitat cap als moviments socials i dificultat per entendre els canvis que hi ha hagut a Catalunya. Ha estat precisament durant el tripartit que la independència ha obtingut plena carta de naturalesa. Fa una setmana vaig proposar una aposta a un dirigent convergent: "Què t'hi jugues que, governant vosaltres, en un parell d'anys el suflé de la independència haurà baixat sensiblement". No s'hi va voler jugar res.

JOAN MANUEL TRESSERRAS

Planteges, em sembla, que l'obsessió adaptativa de l'esquerra per ocupar una centralitat política prèviament establerta, a banda de ser un parany, tradueix l'escolament cap a la dreta del mapa polític. La conseqüència lògica és la tendència a actuar de manera que no molesti, que no tingui contraindicacions de màrqueting. Així, el deixar fer i deixar passar, el càlcul tàctic, s'imposa a la intervenció. Reducció de la política a la gestió. El govern pel govern. El campionat d'empatia i simpatia, el concurs electoral per dirimir qui sembla que ho farà millor. Millor, què? Amb quin criteri i al servei de quins interessos? Per anar cap a on?

La lògica de l'ocupació d'espais d'influència i poder fa perdre de vista el caràcter instrumental de les formacions polítiques. La gent, el país, la defensa dels seus drets, el desplegament de les llibertats, la satisfacció d'objectius i reptes col·lectius, són el més important. L'organització (inclosa la política) és tot just un instrument. L'organització, deia Lukács, és la mediació entre la teoria i la pràctica. Avui també ho és.

Els lideratges massa atents al manual, als sondejos i als assessors d'imatge acaben mostrant manca d'autenticitat i afavoreixen el desplaçament de la política a la simple representació teatral. De sobte, oblidem per què érem allà. I tot esdevé ritual, formal i previsible. És un gran èxit del conservadorisme, que sempre ho té més fàcil en temps de manca de projectes de canvi.

Entre els altres temes que planteges voldria agafar-me a la idea de progrés com a clau de sentit de les esquerres. Absolutament d'acord. Però coincidiràs que ens cal una noció de progrés que desbordi el plantejament estrictament econòmic i prengui una dimensió més qualitativa, menys circumscrita al creixement. Hi havia un moment, a l'inici de la modernitat, en què la idea de progrés es resumia, localment, en el binomi "creixement econòmic" / "repartiment just". Ara hauríem de ser capaços de formular, globalment, objectius de "progrés" propis d'una humanitat disposada a fer un salt civilitzatori. També aquí l'economia s'hauria de lliurar a la seva condició instrumental. La qualitat de vida és més important que el benefici o la productivitat.

Per acabar, jo seria més agosarat que el dirigent convergent. Penso que perdries l'aposta. De fet, te l'accepto (en els temes que privadament establirem). Ni ells seran capaços de desinflar el suflé independentista. En la sentència del TC molta gent hi va veure el veritable rostre de l'Estat. Aquesta descoberta no és conjuntural. En pocs dies en tindrem una nova prova. Sembla només un suflé. Però per dins hi ha pasta densa. Una abraçada.

stats