Bitllet a la història d’‘El sevillano’

Barcelona“Als grups escolars que vénen a visitar el museu els fem al principi tres preguntes: qui de vosaltres és immigrant?, i aixequen la mà cinc o sis; qui té els pares immigrants?, i aixequen la mà un altre grupet, i qui té els avis immigrants?, i aquí ja l’aixequen gairebé tots. Si mirem enrere, quasi tots tenim un passat d’immigració”. Imma Boj, la directora del recomanable Museu d’Història de la Immigració, explica aquesta història asseguda al compartiment del vagó musealitzat situat al jardí de la masia de Can Serra, a Sant Adrià de Besòs.

Aquest municipi tenia 900 habitants el 1900, avui són 36.000. Molts dels seus habitants van arribar amb un tren similar al que es pot veure ara al Museu d’Història de la Immigració. Els deien El sevillano, El Shangai o El Botejara en funció de si arribaven d’Andalusia, Galícia o Extremadura. Allà, a tots els deien El catalán. A la postguerra i fins a finals dels seixanta n’arribaven tres cada dia carregats de gent de tot Espanya. Un interactiu que es pot veure al tren permet seguir el recorregut, i conèixer les parades i el temps -de fins a 30 hores- que durava el viatge. També es poden escoltar les històries -de solidaritat, cansament, esperança, por...- de gent que hi va viatjar, així com veure’n fotografies i documents.

“Mentre fan el viatge són emigrants, però quan arriben passen a ser ciutadans”, comenta Boj, que té clar per què el museu considera immigrants la gent arribada d’Espanya durant el desarrollismo encara que no canviessin de país. “Aquell va ser un fenomen molt important, perquè en pocs anys es va duplicar la població que vivia a Catalunya. Als nens els hi dic que s’imaginin que de sobte a l’escola cada dia entren cinc alumnes més a classe, però sense que hi hagi més cadires ni llibres, ja que els recursos eren els mateixos. Perquè això pugui funcionar hi ha d’haver un pacte de tota la gent, dels que arriben i dels que hi són. En aquest sentit, aquella va ser una generació modèlica, perquè entre tots van lluitar per aconseguir un estat de dret i van crear un concepte de ciutadania en què tothom es podia sentir inclòs”.

Per Boj, la diferència amb l’última onada migratòria d’aquests últims anys és que, malgrat que ara hi pugui haver més diversitat d’origen, ara hi ha democràcia, una conjuntura econòmica millor i tot un seguit de serveis i de sistemes d’acolliment que llavors no hi eren.

El museu, inaugurat el 2004 i a l’espera perenne d’una nova seu més àmplia, no té gaire col·lecció, però funciona com un gran centre de documentació dels fenòmens migratoris, d’abans i d’ara, que mostra en petits àmbits museïtzats, com el vagó de tren i un nou espai vidrat dedicat a les migracions que destaca especialment pels interactius i els audiovisuals. En plena celebració dels seus deu anys, acaba d’obrir una exposició temporal, La fàbrica de la llum, que té com a grans protagonistes les Tres Xemeneies.

“Som qui som i com som perquè venim de moltes generacions de trànsit”, comenta Boj, que reivindica la figura de Candel com a pioner d’una manera d’entendre la immigració com a part fonamental de la identitat catalana.