Andreu, el ‘banquer’ honest

Dels objectius que es posaven als empleats de banca en els temps del boom, se n’ha parlat molt, però els culpables no n’han assumit la responsabilitat

Ara fa deu anys, el 2007, poc abans que comencés la crisi financera i quan encara sortia el president dels constructors a la tele assegurant que la bombolla del totxo era un mite sense fonaments, em va agafar la dèria que havia de comprar una casa. Tothom t’ho recomanava i semblava que si no ho feies ja, abans que els preus pugessin més, estaves boja. Volia tenir una caseta, petita, al meu poble, i vaig estar molt de temps mirant què hi havia en un moment en què els preus, com deveu recordar, estaven més que inflats. Amb el que vaig trobar, una casa minúscula enmig d’un sembrat que m’havia captivat, de preu ajustat tenint en compte el que hi havia però alt si ho miraves fredament, vaig anar a la meva oficina de l’entitat on tenia els quartos. Recordo que era un moment en què encara es venien hipoteques a dojo i pensava que tenint feina fixa seria fàcil obtenir el finançament. No va ser així. L’Andreu, a qui coneixia des de feia anys, em va fer els números i em va dir que no, que no em convenia, que em costaria pagar-ho i que no m’ho recomanava. Vaig insistir una mica, no gaire, però ell es va mantenir ferm. “Si vols envio els papers a veure què diuen, però no et convé”, em va dir.

Anys després, quan la crisi ja havia arrasat molta gent que s’havia endeutat més del que després va poder afrontar, em vaig trobar altra vegada l’Andreu. Ja s’havia jubilat i voltava pel mercat de Sant Antoni, on un familiar tenia una parada de llibres vells. Me n’hi vaig anar directa. “Hola -li vaig dir-. T’enrecordes de mi? Soc una antiga clienta de l’oficina. Et vull donar les gràcies per aquella negativa que em vas donar sobre la hipoteca. Em vas salvar, perquè estava obcecada i hauria tingut molts problemes, ara ho veig”. Es va quedar sorprès, però agraït. “Ets la primera que m’ho diu -em va explicar-. La majoria de gent s’enfadava molt; fins i tot un va tornar tot emprenyat perquè havia anat a una altra entitat i li havien donat la hipoteca i un crèdit per al cotxe. No crec que ho pogués pagar... Jo mirava de ser honest. Em quedava poc per jubilar-me i no patia, encara que hi havia molta pressió; els joves ho passaven malament perquè els objectius que els posaven eren impossibles”.

D’això, dels objectius que es posaven als empleats de banca en els temps del boom, se n’ha parlat molt, però els culpables no n’han assumit la responsabilitat. Un periodista que ha estudiat molt a fons el tema també es diu Andreu i és tan honest com el meu banquer. L’Andreu Missé, un mestre amb qui vaig tenir la sort de treballar molts anys, ha estat dos anys investigant abans de publicar La gran estafa de las preferentes, un llibre editat per Alternativas Económicas, una revista d’informació econòmica divulgativa i independent que ell va fundar com a cooperativa el 2013 amb un equip de luxe, amb Ariadna Trillas, Pere Rusiñol i Mariana Vilnitzky, entre d’altres. Ara, per aquesta feina, la del llibre i la de la revista, li han donat el premi de periodisme Ciutat de Barcelona. Merescudíssim.