L’amabilitat com a servei públic

El transport públic hauria de ser un tema central del debat polític i ciutadà. Una prioritat pel que fa a les inversions i també per a un canvi de governança que en millorés el funcionament i així n’aconseguís incentivar l’ús

CATALINA SERRA
CATALINA SERRA

Ja fa gairebé deu anys que no tinc cotxe i des d’en fa cinc soc bàsicament usuària del servei d’autobús. Sorprèn que poc que ha evolucionat aquest transport públic bàsic quan tothom té clar que cal reduir de manera dràstica el trànsit privat. S’hi han fet millores, és cert, i els nous plans de mobilitat han millorat les línies i també les freqüències -la xarxa ortogonal està funcionant bé-, però des de la meva percepció d’usuària em sembla que caldrien actuacions més contundents i efectives. El transport públic hauria de ser un tema central del debat polític i ciutadà. Una prioritat pel que fa a les inversions i també per a un canvi de governança que en millorés el funcionament i així n’aconseguís incentivar l’ús. Ara mateix el debat només hi és en referència a l’enfrontament dels treballadors amb l’empresa per la negociació del conveni col·lectiu o per les condicions de treball, en un enrevessat conflicte que, amb el rerefons de la vaga de metro, té els ciutadans com a ostatges.

No entraré en aquest conflicte. Em costa d’entendre el que està passant si no és en clau de la vella política o de la vella negociació sindical. El transport públic, com la sanitat o l’educació, és un servei bàsic que exigeix la màxima responsabilitat per part de totes les parts. No sé, però, si els treballadors i els directius d’aquest servei tenen la mateixa percepció que, per exemple, el personal sanitari o educatiu. Per part dels directius, perquè, segons el que denuncien alguns sindicats, sembla que l’objectiu, legítim, d’eficiència es fa amb molta pressió sobre els treballadors sense reforçar la plantilla ni oferir les condicions adequades. Crec que molts estaríem d’acord que no és tan important la rendibilitat com el servei i els beneficis per a la població; és a dir, possiblement cal augmentar el pressupost i aconseguir un pacte social ampli per prioritzar-ho. Però, per part dels treballadors, segurament també caldria més flexibilitat i responsabilitat de cara als ciutadans, tant a l’hora de plantejar les protestes com en el tracte que, de vegades i alguns, dispensen als usuaris.

S’entén que no ha de ser fàcil estar tot al dia al volant enmig d’una ciutat amb un trànsit endimoniat. Però poques feines són fàcils

Estic cansada de veure com, tal vegada pressionats per la urgència de complir els horaris, molts conductors no s’acaben d’apropar a la vorera i obliguen així la gent a fer malabarismes per baixar del vehicle. Agafo un dels autobusos que porten a un hospital i està ple de gent gran i malalta; fa mal al cor veure les dificultats afegides que els comporta aquesta conducció maldestra. És perillós i injust. És cert que molts cops hi ha vehicles privats aturats just abans o després de la parada, que impedeixen l’aproximació adequada de l’autobús. Aquí, multes exemplars. Però també hi ha molts cops en què no hi ha cap excusa. Igual que no n’hi ha per a les frenades brusques o les males cares. S’entén que no ha de ser fàcil estar tot al dia al volant enmig d’una ciutat amb un trànsit endimoniat. Però poques feines són fàcils. Com bé saben mestres, infermeres i altres funcionaris, l’amabilitat també és un servei públic. Gràcies a tots, la majoria, que ho tenen clar i aconsegueixen que el servei funcioni. Falta que tots ho tinguin clar.