Una biblioteca de premi Pritzker

És una arquitectura especial, diferent, sense complexos. He llegit que entre els referents de RCR hi ha Mies van der Rohe i Richard Serra. I sí, quadra

CATALINA SERRA
CATALINA SERRA

L’endemà, a la Biblioteca Joan Oliver del barri de Sant Antoni hi havia moviment. Va aparèixer un nou tipus d’usuari armat amb càmera o mòbil que no parava de fer fotos de l’edifici. “De fet, no és tan estrany, perquè sempre hi ha grups d’arquitectes o estudiants de fora que venen de visita”, comentava Sònia Asensio, la directora de l’equipament. Volen veure, els aprenents d’arquitecte, l’obra de RCR, l’equip olotí integrat per Rafael Aranda, Carme Pigem i Ramon Vilalta que dimecres va guanyar el premi Pritzker 2017. Molt abans que rebessin el guardó més prestigiós del món de l’arquitectura, RCR ja eren un despatx de culte a nivell internacional i hi havia gran interès per veure si les seves obres, sempre molt fotogèniques, eren igual d’interessants en directe.

Faig l’exercici i torno a recórrer l’edifici. Des de fora imposa. Enmig de la uniformitat de l’Eixample, al carrer Borrell, a tocar quasi del mercat de Sant Antoni, destaca aquest gran pòrtic negre que és a la vegada l’edifici de la biblioteca i el passatge d’accés al pati interior on hi ha també el jardí i espai de jocs per als infants i l’accés al casal d’avis, que ocupa tot un lateral. L’edifici és de metall negre i vidre. Rotund. No hi ha la més mínima temptació de simular l’arquitectura tradicional de la zona. Al contrari. Hi contrasta amb orgull. L’emmarca, però també la desafia. A l’interior hi ha dos espais especials. A la planta baixa, la gran sala rectangular de lectura de premsa ocupa tot un lateral del passatge i, tota encristallada, permet veure també el pati interior, on avis i nens comparteixen l’esbarjo. A la segona planta, unes grades a banda i banda de la lluerna que dona llum al passatge inferior estan plenes de joves que les fan servir per estudiar o llegir d’una manera més informal. A tot arreu es veu el defora, la ciutat o el petit parc, la llum i el pas del dia. Contrasta amb la sobrietat dels materials. Rotunds, sí, però mai estàtics. Les làmines metàl·liques, tan abundants en l’obra de RCR, es torcen i regiren. Quan puges amb l’ascensor, agafen un moviment hipnòtic. Entro també al casal, on un grup d’avis juguen a billar en una sala amb vidriera a la plaça i també a un pati anglès interior que dona una llum tènue.

El Pritzker aquest any ha deixat la teoria, social, i torna a valorar la forma, la poètica constructiva

És una arquitectura especial, diferent, sense complexos. He llegit que entre els referents de RCR hi ha Mies van der Rohe i Richard Serra. I sí, quadra. La transparència minimalista, tan difícil de veure, i la contundència abstracta del ferro doblegat, tan complicat d’entendre. Però el conjunt funciona. Com un poema una mica críptic però bell. Una bellesa altiva, això sí, que s’humanitza a l’interior i es manté freda i distant a l’exterior. És només una obra. Fa venir ganes de veure-les totes. El Pritzker aquest any ha deixat la teoria, social, i torna a valorar la forma, la poètica constructiva. Serà interessant veure l’efecte que tindrà això en l’ecosistema de l’arquitectura catalana. I sobretot de la barcelonina, tan ufanosa ella. Hi ha vida fora. A Olot, per exemple. I això farà obrir molts ulls.