L’hora d’enterrar els zombis

El capitalisme potser sí que està mort, però com s’ha dit i escrit moltes vegades, no se n’ha adonat i està creant un apocalipsi zombi d’escala planetària

“El capitalisme està mort, el problema és que no trobem amb què substituir-lo”. La frase, contundent, la vaig sentir per primer cop el 1995 a la inauguració d’una exposició dedicada als moai de l’illa de Pasqua -un, per cert, es va esquerdar durant el trasllat- durant el seguici reial. Mentre els avui reis emèrits anaven recorrent les sales del Palau Macaya, llavors el principal centre cultural de la Fundació La Caixa a Barcelona, una altra periodista i jo escoltàvem estupefactes Pere Duran Farell (1921-1999), un dels empresaris i prohoms barcelonins més influents a l’època. Havia estat president del patronat del MNAC -abans de la reinauguració- i, sobretot, era el president de Gas Natural en una època en què la seu a Portal de l’Àngel d’aquesta empresa encara catalana ni s’ensumava que acabaria sent una botiga de roba low cost.

En aquell context, Duran Farell ens explicava, davant la nostra ingènua indignació, que el problema era que ja estava clar que el capitalisme com a sistema havia arribat al seu final però no es trobaven alternatives. I això, deia, que ells (els que remenaven les cireres) s’hi estaven trencant el cap mirant per tot arreu si sortia algú amb una idea interessant. No se’n van sortir, més enllà d’algun empelt amb el feudalisme amb pinzellades de bonisme. El cas és que el capitalisme potser sí que està mort, però com s’ha dit i escrit moltes vegades, no se n’ha adonat i està creant un apocalipsi zombi d’escala planetària. Els zombis, com és sabut, fan por perquè no tenen la més mínima empatia amb els vius, als quals s’empassen a queixalades de manera que fan augmentar la població de morts en vida de manera exponencial.

De moment, el sistema zombi està funcionant d’allò més bé a cop de crisis periòdiques i qui sap si planificades que busquen posar la por al cos a la població per convèncer-la que no queda altre remei que fer el que s’està fent. En aquesta trampa -no hi ha alternativa, és això o el caos- hi va caure de quatre potes la socialdemocràcia, a Europa i altres llocs, quan va renunciar, ja fa anys, a fer política ideològica per centrar-se només a aplicar l’economia “possible”. Ara, un darrere l’altre, estan desapareixent del mapa els partits socialdemòcrates. Ho hem vist aquests darrers dies a França, amb un Partit Socialista que caldrà veure si podrà passar el tall de percentatge a les eleccions legislatives. Ho vam veure a Grècia, on ja són història, i és probable que ho acabem veient a Espanya i a Catalunya.

El resultat d’aquesta voluntat de renunciar a la ideologia a l’hora de fer política, una característica suïcida de l’esquerra tradicional, és que s’ha deixat a les dretes, moderades i extremes, no tan sols el control -és un dir- de l’economia zombi sinó també el monopoli de la ideologia i, per tant, de l’imaginari de futur. El món està avui en mans de personatges com Trump, Putin o Duterte, i al davant sembla que només hi pot haver gent com May, Merkel, Rajoy o Macron. Els zombis, mentrestant, s’han anant engreixant i embellint amb implants hipertecnològics, i ja no fan ni por. Però, com deia Duran Farell, estan morts. I ja comença a ser hora d’enterrar-los.