Misc 31/07/2016

Duchamp: escac a l’art

Una exposició al Museu de Cadaqués recupera la relació personal i artística entre Marcel Duchamp, Salvador Dalí i Man Ray a partir dels estius que passaven tots tres al poble empordanès

i
Catalina Serra
8 min
Duchamp Escac a l’art

La seva vida a Cadaqués és molt diferent de la que fa a París o Nova York?” “Em mantinc a l’ombra. És meravellós. Tothom, per contra, pren el sol”. Si se’m permet, aquesta frase banal de la llarga conversa que va tenir Marcel Duchamp amb el periodista Pierre Cabanne, publicada el 1967, sembla com un resum de la filosofia vital de l’artista més misteriós i fascinant del segle XX. Seria divertit veure les interpretacions que se’n poden fer si un s’aferra a l’hermenèutica que envolta totes i cadascunes de les seves obres.

Duchamp es va mantenir a l’ombra a Cadaqués durant onze estius, del 1958 al 1968, l’any de la seva mort als 81 anys. En teoria no hi feia res. S’havia construït un tendal a la terrassa de l’àtic que tenia a Portdoguer, anava al bar Melitón a jugar a escacs gairebé cada tarda, passejava pel poble i els seus voltants, veia els amics, com Man Ray, que també hi llogava un apartament, o els més joves i devots, com Richard Hamilton o Dieter Roth. I, sense dir res a ningú, treballava en la que seria la seva última obra: Étant donnés. Resulta que, mentre gairebé tothom es pensava que Duchamp s’havia retirat de l’art feia dècades, ell continuava treballant, i a sobre no parava de fer o autoritzar rèpliques i edicions de la seva obra anterior. Els anys de Cadaqués, i una mica abans, van ser els del boom Duchamp. Els joves artistes l’adoraven i l’interès per la seva obra va créixer amb la publicació de diverses monografies i la demanda d’exposicions sobre el seu treball. Ell, per dir-ho d’alguna manera, es va estovar una mica. Mai li havia interessat el mercat de l’art i la seva relació amb les obres era despreocupada. Moltes es van perdre, algunes les abandonava quan canviava de taller, afirmava que no havia guanyat mai gaires diners venent obres -era ambigu respecte als seus ingressos, però reconeixia que havia pogut viure bé, amb el mínim i aprofitant-se de l’entorn gairebé sempre de gent (i de dones) benestant que el rodejava- i es considerava un respirateur, algú que vivia i que treballava com menys millor. En els seus anys finals, però, diguem que es va deixar estimar més pels diners.

¿Podria ser influència de la proximitat de Dalí o, més ben dit, del seu entorn? Segons la historiadora i crítica Pilar Parcerisas, autora del llibre Duhamp en España i també de l’exposició Dalí, Duchamp, Man Ray. Una partida d’escacs, que es pot veure fins al 17 d’octubre al Museu de Cadaqués, Dalí no hi va tenir res a veure. Això, diu, va ser cosa d’alguns galeristes, sobretot de l’italià Arturo Schwarz, un fervorós admirador de l’artista que el va convèncer per fer rèpliques dels seus ready-made i també va editar diversos gravats i llibres de l’artista.

Bona part d’aquestes edicions i rèpliques dels anys seixanta es poden veure a la interessant exposició del Museu de Cadaqués. Formaven part de la col·lecció del també italià Camillo d’Afflitto, que a la seva galeria Vivita tenia part del fons Schwarz. Pilar Parcerisas, que hi havia col·laborat en exposicions anteriors, gestiona ara aquesta col·lecció en col·laboració amb la vídua del galerista. El fons inclou també obres d’altres artistes, com Man Ray, el segon protagonista de l’exposició. El conjunt es completa amb obres procedents de la Fundació Gala-Dalí, préstecs d’altres col·leccions públiques i privades i també moltes fotografies i documents de veïns de Cadaqués.

Duchamp hi havia anat per primer cop el 1933, sembla que convidat per Dalí, que feia pocs anys s’havia instal·lat a Portlligat. L’amistat es va mantenir al llarg dels anys malgrat que els surrealistes oficials, capitanejats per Breton, havien expulsat el de Figueres i s’escandalitzaven cada vegada que Duchamp incloïa Dalí en les exposicions o projectes que feia. Resulta difícil d’entendre què els podia unir, perquè efectivament a Cadaqués Duchamp estava a l’ombra -la seva fama en el món de l’art encara era cosa de connoisseurs i al poble era només un estiuejant boig pels escacs- i Dalí, en canvi, estava sempre exposant-se al sol de la fama. Calvin Tomkins, el biògraf de Duchamp, explica que molta gent se sorprenia quan veia plegats Duchamp i Dalí perquè aquest últim parlava normal, sense l’histrionisme de les seves aparicions públiques. “Era sempre així amb Duchamp, només es posava en el seu personatge quan hi havia càmeres al davant”, diu Parcerisas.

Tot i que el protagonista principal és Duchamp, Parcerisas ha volgut convidar altres artistes a l’exposició, que abans ja ha presentat a Múrcia i Xile. “Cadaqués canalitza molt l’amistat entre els tres artistes i, a més, es poden establir estètiques comunes -assenyala-. Vaig pensar que era com una partida d’escacs entre Dalí i Duchamp amb un voyeur, que és Man Ray. És l’intrús que ho mira tot”, diu. I que també ho fotografia. Sobretot la majoria de l’obra de Duchamp, de qui va ser sempre un amic còmplice des dels seus primers temps a París. Man Ray, de fet, ja hi era en aquell primer viatge del 1933 que va fer Duchamp a Cadaqués amb Mary Reynolds, una jove vídua col·leccionista americana amb qui l’artista va mantenir una relació al llarg de vint anys. Aquesta relació va estar interrompuda pel curt i obscur matrimoni de conveniència de l’artista amb Lydie Sarazin-Levassor, durant el qual Dalí va mostrar a Duchamp els escenaris del cap de Creus, unes excursions que van provocar, segons Parcerisas, la seva gelosia encesa per l’artista francès, ja que temia que Gala el volgués seduir.

Duchamp havia fet d’intermediari de l’encàrrec a Man Ray perquè fes les famoses fotografies dels edificis de Gaudí que il·lustrarien l’article de Dalí sobre l’arquitectura “comestible”, que va publicar a la revista Minotaure el 1933 i va ser una de les primeres reivindicacions de l’arquitecte català a l’exterior.

Duchamp i Man Ray estaven en contacte gairebé cada dia, però amb Dalí també s’anaven veient de tant en tant a París o Nova York. Fins i tot alguns mesos del 1940 van coincidir al poble d’Arcaishon, a l’Aquitània, fugint de la invasió alemanya de França. Allà, mentre Duchamp i Gala jugaven a escacs, Dalí els mirava o pintava. D’allà en va sortir el quadre Dos trossos de pa expressant el sentiment de l’amor, en què apareix un peó símbol, diu Parcerisas, de Dalí, que tal vegada mantenia la seva gelosia tot i la gran adoració que sentia pel que ell anomenava “l’aristòcrata anarquista”.

L’art com una partida d’escacs

A l’exposició hi ha un apartat important dedicat als escacs, joc al qual Duchamp es va dedicar fins i tot semiprofessionalment a partir dels anys vint. Feia tot el possible per promocionar-los, raó per la qual va encarregar als seus amics artistes diversos jocs d’escacs per a una subhasta benèfica per a l’American Chess Federation, que es poden veure també al Museu de Cadaqués, entre moltes altres obres relacionades amb els escacs.

Ell, explica Parcerisas, es veia a si mateix com el cavall dels escacs, que avança amb moviments no lineals, i va fer moltíssimes referències al joc en els seus escrits i obres. “Fins i tot el famós Nu baixant una escala és en realitat una peça d’escacs, d’aquí el seu color marró”, diu Parcerisas. Duchamp explicava a Pierre Cabanne que potser sí que hi havia alguna relació entre la seva visió de l’art -antiretiniana i cerebral- i els escacs. “Als escacs hi ha, certament, coses extraordinàriament belles en l’àmbit del moviment, però no, en absolut, en l’àmbit visual. I en aquest cas el que és preciós és la imaginació del moviment. És una cosa que passa totalment a la matèria grisa”.

El moviment i la seva mecànica era el que li interessava i això és també el que, segons Parcerisas, marca el fil conductor de l’exposició i de la relació entre Duchamp, Man Ray i Dalí. El que els unia, diu, era aquesta voluntat de crear una màquina capaç de provocar un funcionament simbòlic, sigui amb el mètode paranoic-crític de Dalí, amb la fotografia utilitzada com a l’automatisme psíquic surrealista de Man Ray o amb la iconografia maquinista i distanciada de Duchamp. També, esclar, amb els seus ready-made, elements fabricats en sèrie que volia com més anodins millor i sense cap component emocional ni de bon gust que ell designava com a obres posant-los la firma.

L’abril de l’any vinent, precisament, se celebraran els 100 anys de Fontaine, l’obra més influent de l’art del segle XX, segons van establir fa deu anys uns cinc-cents experts, crítics i artistes reunits a Londres. És el seu famós urinari, el ready-made que va dinamitar per sempre més el mateix concepte d’art. L’urinari original no existeix. Va desaparèixer, no se sap ben bé com. En queden algunes fotografies i, voilà!, almenys una desena de rèpliques que volten pel món, algunes firmades i autentificades per l’artista gràcies a la insistència d’Arturo Schwarz, que va fer reconstruir artesanalment la peça industrial a partir d’una fotografia d’època.

“Duchamp i Dalí tenien una manera molt semblant de veure la història de l’art, no els interessava gaire cosa posterior a la Revolució Francesa i els fascinaven els invents i enginys de la cort de Lluís XIV”, comenta Parcerisas, que recorda l’ús de la doble imatge, dels rotoreliefs i altres experiments òptics que van fascinar els tres artistes motiu de la mostra. El fil de confluències es va allargant, sempre amb el maquinisme com a fil conductor, i es lliga amb la relació personal. Donarà més de si perquè el 2017 hi haurà una exposició de Dalí i Duchamp a Florida i Londres.

La xemeneia, l’última obra

L’operació de reivindicació de Dalí dels últims anys està tenint efecte i Duchamp és, sens dubte, el company de viatge més prestigiós. Serà un fil que continuarà sent interessant, perquè cada cop més en un ampli cercle artístic Cadaqués s’està convertint no en el poble de Dalí, sinó en el lloc mític on Duchamp va fer les seves últimes obres. I és que allà, mentre la seva dona -Alexina, coneguda com a Tenny, que estava divorciada de Pierre Matisse, el galerista fill de Henri Matisse amb qui tenia tres fills- anava en barca i a banyar-se, Duchamp, que no sabia nedar segons el seu biògraf, es passava el dia a l’ombra o fent bricolatge al seu apartament.

Primer va tenir un pis a Portdoguer, un àtic amb vistes on va fer un enginyós tendal i també un tap per a la carxofa de la dutxa, que gotejava, i va acabar convertit en una medalla i un múltiple editat pel galerista Lanfranco Bombelli. Més tard, quan ja no podien pujar tantes escales, els Duchamp es van mudar a una casa a sa Cueta, on va dissenyar una xemeneia anàglifa -un tema que ja li havia interessat anteriorment- de cantonada. La va construir el paleta i llavors alcalde del poble Emili Puignau. Encara hi és. Durant anys es pensava que havia desaparegut, però el 2007 es va localitzar. La seva propietària encara no s’ha recuperat de l’ensurt de tenir un Duchamp a casa seva. Tan tranquil·la que estava ella, i encara està. La seva filla, l’artista i poeta Marina Oroza, va explicar l’experiència en un deliciós article el 2008 i també la va fer servir al seu llibre de poemes La chimenea de Duchamp (Ardora). Després del rebombori inicial, i malgrat que ara aquesta exposició pugui tornar a obrir el debat sobre si és una obra o no, la xemeneia continua allà, com sempre, a l’ombra. L’única diferència és que la Marina l’ha encesa, finalment. I funciona. Escalfa. Com Duchamp.

stats