15/02/2015

¿Té data de caducitat l’art Polític?

3 min
¿Té data de caducitat l’art
 Polític?

CONEIXEM LA IMATGE I TOT EL QUE L’ENVOLTA. Kim Phuc té nou anys i corre desesperada, amb el cos nu cremat pel napalm. És el 8 de juny del 1972, els nord-americans acaben de bombardejar el seu poble i el fotògraf Nick Ut guanya el Pulitzer amb una imatge que empeny a posar fi a la Guerra del Vietnam. El 1994, en el marc d’una instal·lació artística al metro de Sevilla, Rogelio López Cuenca agafa aquesta imatge i hi afegeix un peu de foto extret d’una revista de moda. El contrast és brutal, d’un cinisme explícit i revulsiu. “Volia intervenir en el flux continu de les imatges, mostrar com en convertir-les en icones estètiques els fem perdre el seu significat”, diu l’artista malagueny, un dels creadors que més i millor ha treballat l’art social dels darrers anys. Però, tanmateix, ens ho mengem tot, també l’art social i polític, en aquesta societat de consum que el 1977, en un dels seus retorns de l’exili berlinès, va representar Josep Renau en un fotomuntatge. Les dues imatges es relacionen. Pretenen remoure consciències, provocar una mirada crítica sobre l’entorn, qüestionar el que mirem i el que ens ofereixen els mèdia. I ho fan amb tècniques que són cosines germanes perquè en els dos casos la base és el collage, la utilització d’objectes o imatges preexistents que combinades subverteixen l’original i li atorguen un nou sentit. Apropiacionisme, collage, fotomuntatge, tal vegada els millors instruments que ha tingut històricament l’art polític.

Queda clar a l’exposició Qui té por del roig?, al Tecla Sala, on es mostren aquestes obres i d’altres que mantenen la seva eficàcia política pel savi ús que han fet del preexistent. Com el contundent Torrijos i 52 més, una obra de gran format de l’Equipo Crónica en la qual amb la seva peculiar versió del pop art van combinar una emblemàtica pintura històrica del segle XIX - L’afusellament de Torrijos (1888), d’Antoni Gisbert- amb una peça d’Andy Warhol sobre presos al carreró de la mort. I tot això el 1974, amb un esclat de condemnes per part del franquisme agonitzant.

EL MECENES ANARQUISTA

Va ser aquell un dels moments més brillants de l’art polític espanyol. Esgotats pel que Rubert de Ventós anomena ensimismamientos dels informalismes dels 50 i 60, molts artistes van reprendre la figuració i la revisió de les noves i velles avantguardes per expressar de manera clara i combativa la seva denúncia en el context social i polític del règim. L’entorn internacional de l’època -Maig del 68, els moviments pacifistes, l’oposició a la Guerra de Vietnam...- també hi contribuïa. I, en aquest ambient, va començar Jesús Martínez Guerricabeitia (Villar, València, 1922) la seva col·lecció. Pot sobtar que un empresari del comerç internacional, principalment del calçat, s’entestés a fer una col·lecció d’art polític i compromès. Ho és menys si es coneixen els seus antecedents. Fill d’un miner anarcosindicalista, va créixer en un entorn de màxim respecte per la cultura i de compromís social. El seu germà gran, José, va fundar a l’exili Ruedo Ibérico, editorial mítica de l’antifranquisme. Ell va optar per emigrar i fer les Amèriques, però quan va tornar, a finals dels seixanta, va començar una labor de mecenatge que va anar més enllà de la seva col·lecció i va donar suport a altres projectes culturals, com l’IVAM als inicis. Ho recorda Joan Llinares, que ara en torna a ser administrador, per qui Martínez Guerricabeitia és un “mecenes exemplar” a qui agradava ajudar en l’anonimat.

L’exposició del Tecla Sala reuneix unes seixanta obres de la seva col·lecció datades entre el 1964 i el 2010, ja que el Patronat Martínez Guerricabeitia de la Universitat de València, entitat a la qual va donar la seva col·lecció ja fa anys, ha seguit fent adquisicions. És una bona mostra del que va donar de si l’art socialment compromès d’aquell moment i, també, permet obrir moltes reflexions sobre la seva eficàcia política fora del context de la seva època. ¿Té data de caducitat l’art polític? No hi ha respostes clares. Algunes obres tenen un punt caduc, però la majoria mantenen la seva vigència. Com diu López Cuenca, el problema és l’excés romàntic i literari de moltes propostes, i el fet que els museus no han trobat encara la manera d’exposar l’art polític, ni el d’abans ni el més activista d’avui. Tendeixen a fossilitzar-lo, a desactivar la seva potència. No sempre poden.

stats