Opinió 20/05/2014

Escollir el deliri menys nociu

Catalina Serra
3 min

Espera al Salambó, bar tranquil i literari del seu barri, Gràcia, més temps del que voldria. S’agafa bé el malentès amb l’hora de la trobada. Beu aigua. També espera, des de fa un any, que les negociacions amb l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona per trobar un nou espai on portar les seves creacions arribin a bon port. Pep Tosar (Artà, 1961) és un dels actors i dramaturgs més respectats de l’escena catalana, però pateix un crònic problema per trobar sala on mostrar la seva personal manera d’entendre la creació artística des de la llibertat absoluta i el rigor intel·lectual. No ho posa fàcil. No ho vol fer. Al darrer festival Grec, el seu muntatge sobre Thomas Bernhard, Allò de què parlem roman inexplorat, rebé bones crítiques, però ni així ha trobat sala. Ara, a l’octubre, el portarà a l’Abadia de Madrid. “Estic igual que estava el 2008, abans de posar en marxa el Círcol Maldà”, comenta amb relació a l’espai que va dirigir durant cinc anys. “Per això vull trobar un altre espai, per fer el teatre que vaig venir a fer aquí”.

MÉS ANYS A BARCELONA QUE A L’ILLA. Tosar ja fa més anys que viu a Barcelona que els que va viure a Mallorca. “Sempre vaig tenir clar, abans fins i tot de fer el Batxillerat, que aniria a estudiar a l’Institut del Teatre de Barcelona”, on fa 34 anys va entrar per iniciar una carrera carregada d’il·lusions i decepcions. Ha viscut en primera línia la transformació preocupant de la ciutat, “que amb ulls de mallorquí ha estat molt curiosa perquè és semblant a la que va viure Palma”. Ja es veia venir després dels Jocs Olímpics, “però en cap moment no em va passar pel cap que veuria estrangeres en biquini per la Rambla”. Considera que, igual que passa a Mallorca, “el turisme low cost ha escombrat el món cultural de la ciutat” i caldrà que ho recuperi aviat si vol tenir futur com a capital europea. El turisme barat, diu, ha estat nefast també a Mallorca. “I no sols a la costa. Un exemple és el meu poble. No és que no existeixi l’Artà de quan érem petits, és que no té res a veure amb el de fa 10 o 15 anys; la idiosincràsia del poble, la seva personalitat, ha desaparegut. Passej mort d’empegueïment pel carrer Ciutat, on els turistes t’observen com un aborigen”.

MAI NO HAS PENSAT A TORNAR-HI? “No, i si alguna vegada m’ha passat pel cap m’ha durat deu segons”, diu amb contundència. Tanmateix, mai no se n’ha anat del tot. “Sempre he intentat equilibrar els dos domicilis de la millor manera. De fet, fora de Barcelona conec Catalunya bàsicament per les gires, perquè quan he tingut una mica de temps me n’he anat a Mallorca. Ara bé, el deliri català em pareix més suportable que el deliri mallorquí, que em depassa. És radicalment esperpèntic, tan atroç que només en puc parlar amb ironia perquè em dol i em fa mal”. Reconeix un bri d’esperança en la manifestació de les cent mil persones, però, diu, “com els continuen votant?”.

MASSA AMATEUR

Professionalment, diu, no es proposa fer res a Mallorca. “L’únic espai cultural que manté la cordura és l’Auditòrium, i si tenc ganes de mostrar un espectacle a Palma vaig sempre a la sala Mozart”, explica. Per la resta, considera que, malgrat els esforços d’un petit grup de professionals que per desgràcia no veu amb gaires sortides, “Mallorca és el món dels amateurs”. I així poca cosa es pot fer.

stats