Publicitat
Publicitat

CRÒNICA

L’enveja als danesos de Mercè Conesa i el compromís de posar-s’hi d’Ada Colau

Sortint de l’entrega del Premi Europeu de l’Espai Públic Urbà, al hall del CCCB, em topo amb un dels espais públics més reeixits de la ciutat. I sense sortir-ne. Al Pati de les Dones, ben bé una quarantena de nens i adolescents filipins assajaven balls coreogràfics fent servir l’edifici pantalla com a mirall. A l’altra punta, al banc, diversos grups la feien petar i altra gent creuava el pati com si fos, que ho és, un carrer obert enmig del Raval. És l’exemple del que era un cert model Barcelona d’espai públic inclusiu i híbrid. Més enllà, però, ja arribant a plaça Universitat, el soroll dels cotxes és tan ensordidor que em recorda per què fa anys que he deixat de creure en el model Barcelona o, si més no, en la seva renovació. En el seu parlament durant l’acte, l’alcaldessa de Barcelona va fer una crida a rescatar dels interessos privats l’espai públic i a reconvertir-lo en lloc de trobada dels ciutadans. Molt bé, però més enllà de les consignes, fa temps que no veiem projectes concrets o, fins i tot, objectius a mitjà termini. Va acabar assegurant que serà un dels objectius de l’agenda municipal a partir de l’octubre. És un compromís que, espero, complirà. Necessitem com l’aire pensar que realment hi ha un pla per fer més amable, verda, silenciosa i còmoda una ciutat que ja comença a estar desfasada. L’exemple de Copenhaguen pot ser útil. La presidenta de la Diputació i del CCCB, i alcaldessa de Sant Cugat -una ciutat que ja és molt verda-, va reconèixer sense embuts que tenia “enveja de Copenhaguen”. Ahir tots en teníem. Els tres projectes seleccionats entre els finalistes -entre els quals no n’hi havia cap de barceloní- mostren la voluntat continuada de fer agradable i sostenible l’espai públic, però sobretot demostren que el que cal és voluntat política i prioritat en inversions a llarg termini.

El president del jurat va parlar de tres eixos claus en la decisió del jurat: connectivitat, renaturalització i microvisió. És a dir, connectar espais per fer-los accessibles, introduir trossos de natura a la ciutat i no desestimar les intervencions petites. Hi afegiria un altre element que m’ha cridat l’atenció: la voluntat d’adornar la ciutat amb detalls petits (pintar un paviment) o grans (una columnata que tapa un mur de ciment). Són maneres de fer que també ajuden.

Visibilitzant l'assetjament sexual