ART MODERN AL MNAC LA COL·LECCIÓ
Efímers Tema del dia 05/10/2014

El MNAC revisa el segle que va forjar el país

La nova presentació del fons amplia la visió de l’art dels segles XIX i XX

i
Catalina Serra
5 min

BarcelonaEl 1888, com a colofó de l’enderrocament, deu anys abans, de l’odiada fortalesa situada a l’actual Parc de la Ciutadella, es va celebrar a Barcelona una Exposició Universal que va canviar la fisonomia de la ciutat. Es va urbanitzar el parc, i els seus edificis, entre els quals el de l’actual Parlament, que era l’antic arsenal, van ser remodelats. També es va embellir la ciutat amb la construcció del passeig de Colom i el Mercat del Born, i es van aixecar monuments que guarnien el conjunt. La burgesia industrial, que havia donat explícit suport a la restauració borbònica d’Alfons XII, es preparava per guanyar pes comercial a Europa i s’emmirallava en les grans capitals. I, com que la feina era dura i esclava, els obrers també es preparaven i aquell mateix any ja es fundava a Barcelona el sindicat UGT. En aquell context que tan bé va explicar Eduardo Mendoza a La ciudad de los prodigios, es va començar a constituir la col·lecció d’art modern que avui, molt ampliada, es pot veure al Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).

En la nova presentació d’aquest fons que han dissenyat el director del museu, Pepe Serra, i el seu cap de col·leccions, Juan José Lahuerta, aquesta convulsa i violenta història de la ciutat i del país hi és molt present. Però no des d’un punt de vista històric sinó artístic. És a dir, mostrant a través de les obres d’art que formen part del fons les contradiccions d’aquella societat i el sorgiment d’un art nou fruit del canvi de paradigmes socials.

L’exposició arrenca amb un apartat titulat L’ascensió de l’artista modern, que és el rovell de l’ou de la nova presentació. Hi trobem primer la formació de l’artista, que a mitjans del segle XIX i fins entrat el segle XX era encara molt acadèmica, basada en la còpia de grans obres del passat. La fotografia, però, ja havia nascut, i tant els artistes s’inspiraven en els nus retratats com els fotògrafs aprofitaven l’excusa de fer “acadèmies” per fer nus. Era la manera que tenien de rebel·lar-se contra la idealització acadèmica i per això una de les sales es dedica també al nu representat de manera realista, amb obres com la famosa Dona nua d’esquena, de Martí Alsina.

Nous clients

Aquest artista modern, però, ja no treballava com abans per encàrrec de l’aristocràcia, la reialesa o l’Església. Havia nascut un nou client, burgès i urbà, que comprava les obres a través de galeries i que es deixava aconsellar pels crítics sorgits en les noves revistes il·lustrades que havia popularitzat la incipient societat de masses. Un apartat es dedica a aquest context de mercat, col·leccionistes i aficionats, però també n’hi ha un altre en què s’explora el mite de l’artista bohemi, suposadament al marge de la societat i dedicat a servir només el seu art. El seu taller, motiu d’un altre àmbit, era el seu temple, i per tant és habitual trobar moltes obres, com Ocell de golfa,de Lluís Masriera, en què el taller agafa protagonisme.

Tanmateix, a la sala del costat ens hi apareixen els clients, és a dir, els burgesos que encarregaven retrats als bohemis i que es volien veure representats amb tot el seu poder, com Amèlia de Vilanova i Nadal, la nora del banquer Manuel Girona, a qui va retratar Federico de Madrazo el 1853. En aquesta sala que el museu dedica al retrat burgès és interessant veure exemples d’artistes internacionals -la col·lecció no és exclusivament catalana- com el noruec Edvard Munch, l’anglesa Edith Starkie Rackham i el francès Jacques-Émile Blanche.

Era un moment, el de finals del segle XIX, en què es va viure la febre de l’orientalisme i el japonisme, cadascun explicat en una sala, i en què el paisatgisme viu el seu moment més esplendorós. Els artistes surten del taller per pintar a plein air - l’exposició se centra més en els dibuixos preparatoris que en les obres acabades- i també fan de corresponsals canviant la pintura d’història per les cròniques d’actualitat sobre el terreny, com demostren els magnífics dibuixos de la guerra de Crimea del redescobert Josep Lluís Pellicer. A la mateixa sala es veu clarament la contradicció de la societat de l’època: al davant de La batalla de Tetuan, de Fortuny -un encàrrec de la Diputació en la campanya propagandística per apaivagar l’oposició popular a les guerres hispano-marroquines-, s’hi ha situat una vitrina amb les postals de les esglésies cremades el 1909. La Rosa de Foc en acció.

Tot aquest primer apartat de la nova col·lecció dóna pas a les sales dedicades als tres grans estils que van marcar l’art del segle, que es presenten, aquests sí, amb una certa successió cronològica. Aproximada, perquè un mateix artista podia tenir formació acadèmica, viure l’eclosió modernista en la joventut, recuperar l’ordre durant el Noucentisme i ser un capdavanter de l’avantguarda als anys vint i trenta. És el cas, per exemple, de Torres-García, que trobem als diferents àmbits.

Els ismes

El primer d’aquests ismes és el Modernisme, que a l’exposició es defineix, igual que el Noucentisme, en plural, amb una essa entre parèntesis per deixar clar que no era homogeni i que hi havia molts corrents. A l’entorn del 1900 a tot Europa es va viure aquest art nouveau, que, amb epicentre a París, es delia per les corbes, les excentricitats i la vida nocturna i urbana. A Barcelona l’epicentre va ser la cerveseria Els Quatre Gats, i no és casualitat que a l’exposició a més de quadres i dibuixos de Casas s’hi mostri una pel·lícula de Georges Méliès rodada precisament a Barcelona, llavors un dels centres del cinematògraf. El Modernisme és el gran moment de Barcelona -la ciutat encara hi viu a través del turisme- i el desplegament del museu és impressionant especialment pel que fa als quadres, però també pel que fa al mobiliari, amb diverses sales amb obres d’Antoni Gaudí, Josep Maria Jujol i Gaspar Homar que el converteixen en un lloc de pelegrinatge per als aficionats al període.

De Noucentismes, reacció als excessos anteriors, també n’hi ha molts. L’exposició mostra primer el retorn a l’ordre, que a Catalunya es va representar en el classicisme mediterranista, després les diverses avantguardes, els Realismes i l’eclosió dels nous mitjans de masses, com el cartellisme, la fotografia o el cinema. Un altre gran període està centrat en l’art durant la Guerra Civil, molt polititzat i que a l’exposició compta amb peces molt poc conegudes o vistes que provenen del pavelló de la República de l’Exposició Internacional de París del 1937. Per acabar, encara hi ha un epíleg, amb obres provinents del Macba, que mostren com als anys 50 es reprèn l’experimentació d’abans de la guerra amb grups com Dau al Set. Un viatge per l’art d’un segle que serveix també per explicar la societat que el va fer, el va comprar i el va col·leccionar.

stats