Aprofitam l’hora que té per dinar per trobar-nos a la porta d’un centre comercial de la Diagonal, just al davant de l’emblemàtica seu del Grup Planeta, l’empresa que fa uns anys va absorbir Prisma Publicacions, l’editora de revistes de la qual és director d’art i que publica revistes com Interiores i Lonely Planet Traveller. Llorenç Perelló (Palma, 1977) hi va entrar com a dissenyador pelat i al cap de pocs anys es va encarregar de la coordinació i supervisió de tot l’apartat gràfic. “Va ser un bon avanç professional, però a la vegada em feia cada cop més difícil la tornada a Mallorca”, explica aquest professional que va fer el pas del periodisme al disseny gràfic sense perdre mai la consciència que “forma i contingut han d’estar equilibrats”.
PER QUÈ VARES PARTIR? “A 18 anys, quan havia de triar carrera, a La Salle, on estudiava, varen muntar un seguit de xerrades de professionals. Un d’ells va ser un periodista que, tot i que ens va advertir que era una professió difícil, me’n va fer venir al cuquet”, explica. “A més, el meu pare ja havia estudiat a Barcelona, i tant al meu germà bessó com a mi ens atreia molt tenir també aquesta experiència durant uns anys. Vàrem venir tots dos i la idea inicial no era quedar-hi. De fet, el meu germà, un cop va acabar Econòmiques i un màster posterior, ja fa deu anys que va tornar, cosa que em fa sentir que una part de mi també va tornar... Però com que jo havia trobat feina abans d’acabar la carrera, se’m va fer més fàcil quedar. Encara no sé per què, em vaig deixar endur i ara ja fa 18 anys que hi som”.
PER QUÈ PREFEREIXES EL DISSENY? “Crec que és més pur, està menys influenciat per la subjectivitat”, explica. “Per mi, el disseny és una eina per comunicar, i si va de la mà dels continguts, tot funciona perfectament. He patit aquestes batalles que hi ha entre informadors i dissenyadors i sempre intent fer pedagogia que el disseny pot ser una eina fonamental per assegurar la bona comunicació del producte”. Perelló està a l’aguait del que passa pel món i ara veu clara la tendència de recuperar un estil que es remunta als anys 50 o fins i tot abans, en què el disseny no se centra tant en la imatge com en la tipografia i la preponderància del contingut. “Estam veient coses impensables fa uns anys, com revistes que duen fins i tot l’índex a la portada. Ara el que mana és la lletra, veurem si serà una moda o es mantindrà...”. Creu que Barcelona s’ha adormit una mica en el tema del disseny i a vegades fins i tot Madrid li passa la mà pel davant. “No sé si es va pecar de supèrbia o què, però està clar que Barcelona va trobar el seu model i s’hi va conformar, va deixar de cercar la innovació. Tot i que ara, amb la crisi, s’està espavilant”.
QUÈ HA CANVIAT QUAN TORNES? “No atur mai a Palma, vaig directament a Llubí, el poble dels meus pares, perquè estic cansat de ciutats. Ara hi torn a anar molt, a Mallorca, sempre que puc, cada pic ho necessit més. Han arribat nebots, els pares es fan grans i esper un fill que m’agradaria que pogués viure i sentir Mallorca. Sempre dic que jo som mallorquí amb excedència”. Li preocupa, diu, el caràcter reaccionari del govern, “que està desfent coses que funcionaven bé. “Això m’entristeix, però estic content que en part hagi reaccionat una societat que creia adormida”.
