ASSAIG

“Què hem après? Que la vida es pot polititzar de moltes maneres”

Marina Garcés transforma la presentació de ‘Ciutat Princesa’ en un debat obert

CATALINA SERRA
CATALINA SERRA

Marina Garcés tenia 23 anys el 28 d’octubre del 1996, quan, diu ella mateixa, va tornar a néixer. Aquell dia, agents de la policia van desallotjar de mala manera l’antic cine Princesa, a la Via Laietana, i aquell final abrupte d’una de les ocupacions més emblemàtiques de la Barcelona postolímpica va suposar l’inici d’un procés de politització i radicalització de la jove estudiant de filosofia i, també, de la generació amb què ha anat fent camí. Aquest és el punt de partida de Ciutat Princesa (Galàxia Gutenberg), un llibre que és alhora un assaig entre filosòfic i poètic, un llibre de memòries personal i col·lectiu i un document, necessari, que recopila una part de la història recent de Barcelona que avui sembla oblidada.

Ahir, al meravellós jardí recuperat de la llibreria La Central del Raval, Marina Garcés, ara ja una filòsofa reconeguda, va presentar el llibre rodejada de més d’un centenar d’amics, de lectors i d’alguns dels còmplices en les múltiples lluites polítiques en què s’ha involucrat al llarg d’aquests vint anys. Esclar, va parlar ella -com sempre, ho va fer tan bé que va embadalir l’audiència-, però el més interessant és que també van parlar altres dels seus companys de l’Espai en Blanc, aquest grup de treball en què filòsofs, historiadors i altres activistes es fan preguntes sobre el que passa i el que ens passa, o, com va dir un, comparteixen el mal de panxa que provoca empassar-se tantes preguntes sense resposta. I també altra gent, com Pepe Rovira, l’actor del fals documental El taxista ful, de Jo Sol, que va acabar cantant a cappella el poema Sé todos los cuentos, de León Felipe. Poc després, també a cappella, Lídia Pujol es va llançar amb Delicuencia de La Polla Records, tot un manifest en aquest moment de repressions i involucions.

“No m’agraden gaire les presentacions, per això volia que aquesta fos oberta, una manera de donar-nos una ocasió d’estar junts -va comentar Marina Garcés-. D’això va Ciutat Princesa, del difícil aprenentatge d’estar junts”, insistia animant la gent a parlar, a aixecar-se, a beure vi, fins i tot a acabar l’acte -en el qual també va tenir una intervenció aplaudida el seu company de vida i de lluites, Santiago López Petit- amb una passejada pel Raval, a ritme de rock, que acabava a l’àgora Juan Andrés Benítez del carrer Aurora. Al llibre, Garcés primer es “despulla” ella, honestament, intel·lectualment, i després explica des d’aquesta subjectivitat el que segurament és una experiència compartida per molta gent, partícip o no de l’activisme i les reflexions dels col·lectius més polititzats que en el tombant de segle van albirar en els moviments antiglobalització, en els altermundistes, els okupa, les mobilitzacions antiguerra o antiespeculació, quines serien les lluites que marcarien el segle XXI. I que, de moment, es perdrien.

“Vaig començar a escriure Ciutat Princesa en un moment en què no sabia com mirar endavant -va confessar Garcés-. Per això està bé mirar enrere. Sense caure en la temptació d’idealitzar el passat, però sense buscar tampoc culpes i greuges, perquè a vegades, quan el present és fosc, el passat és un catàleg de frustracions. Crec que es pot mirar el passat d’una altra manera, sense parlar de compatibilitzar guanys o pèrdues, ni derrotes o victòries”. De fet, és un llibre esperançador. Un mirar enrere, diu, per recuperar l’experiència viscuda. “La pregunta que em feia des de fa anys és: què hem après? I per a mi, el que hem après aquests últims 20 anys és que la vida es pot polititzar de moltes maneres”. De manera íntima o col·lectiva, de manera intermitent o continuada... “Aquesta relació entre vida i política que no es reconeix en una sola forma de militància o de mobilització és el que fa pensar que aquesta politització té sentit, fins i tot en moments com aquests d’involució i repressió”. Perquè, insistia Garcés, “les lluites d’aquests anys es conjuguen en passat però són un present escrit, perquè ja hi havia molts dels elements del que ara ha passat que s’estaven detectant”. Especulació, precarització, guerra, llibertat d’expressió, sobiranies... La llista és llarga. Garcés parla, diu, de “reconèixer records de futur”, plantejar on ha quedat aquella memòria, activar-la. I al final, la pregunta que llança és: “Quina és la teva Ciutat Princesa? Quina és la teva guerra?”