Publicitat
Publicitat

IAQUÍ

Remor de vida a l'ombra dels xiprers

AHIR EL CEMENTERI estava ple de vida. Gent anant amunt i avall amb flors a les mans i potser dol al cor que s'aturava ara aquí i ara su-allà. Gent que hi anava a visitar els seus morts, els més propers, però que aprofitava per fer una visita als coneguts llunyans. O que senzillament passejava entre les tombes amb pausa, mirant amb atenció els noms, les edats, l'any de la mort. Intentant esbrinar de què s'havia mort aquella al·lota tan jove, o de qui són aquestes claus que s'han deixat com a ofrena al costat de les flors. Repassant la història del seu poble a través dels noms estampats a les làpides. Recuperant records oblidats, cercant noms esborrats. Fent promeses any rere any als que ja no les tenen en compte. Demanant-los ajuda, o perdó, o explicacions. Explicant-los en silenci com van les coses sense ells, o com els enyoren, o com els van fer patir. Tota la vida es concentra als cementeris, la passada i la que està per venir. Hi veus gent que plora davant els inquilins més recents, i d'altres que callen perquè fa temps però encara no se'n poden avenir. També n'hi ha que riuen fent-se bromes de pel·lícula de por, i algun al·lot que s'ho mira amb els ulls espantats de qui acaba de descobrir que tot té un final. I, després de la visita, deixant enrere l'ombra nítida dels xiprers amb aquest sol d'estiu, veies gent pujant al cotxe ensumant-se les mans, encara amb l'olor de les flors de cementeri, tan associades a l'olor de la mort. No hi tornaran, confien, fins a l'any que ve. Acaben de recordar que la vida els crida.