CADA VEGADA que veig una notícia en què s'explica que han trobat ara una persona morta fa molts anys a casa seva sense que ningú no se n'hagués adonat m'entra un calfred. Va passar fa uns dies a Bilbao amb una dona major morta feia dos anys i que varen trobar perquè uns tècnics feien el peritatge rutinari de l'edifici. Han anant sortint notícies així sobre casos d'arreu. No és cap epidèmia, generalment algú els troba a faltar, però si hi ha una definició de la soledat, em sembla que és aquesta. Que et moris i ningú se n'adoni. Aquesta situació passa en persones, generalment grans, que viuen soles i ja no tenen família. Afortunadament, però, ara, gràcies als serveis de salut i socials, hi ha un cert acompanyament, encara que sigui a la distància, d'aquests casos. Conec gent gran que a vegades pitja el botó vermell d'alerta només per sentir una veu, per poder parlar una estona amb algú que no sigui la tele. I agraeixen les cridades telefòniques com un oasi enmig del desert de silenci que els envolta.És una feina molt important, aquesta. Ho comentava amb un company i em deia que sí, que això ha estat una gran cosa, que la feina dels assistents socials i dels serveis de salut per acompanyar aquestes solituds ha estat fonamental. I em recordava també que, com tot, són serveis socials que perillen. Hem arribat a un punt que ja no sabem per on farà el tall la tisora aquesta vegada o quin servei que fa uns anys trobàvem normal ja s'ha extingit per manca de personal. "Hauríem de reconèixer i reivindicar tota la feina que es va fer i els serveis que teníem; no n'érem conscients", em deia. Té raó. Vagi primer l'agraïment i després la reivindicació de la seva continuïtat. Per si de cas.