Utopies, pamflets i política-ficció
Parlem de pamflets. Encara que sigui per recordar que hi ha altres maneres, creatives i utòpiques, d'imaginar-se la realitat. D'això l'art contemporani en sap molt. Durant molt temps ha funcionat a cops de pamflets-manifest en què mitjançant la provocació i l'escàndol ha aconseguit que li reconeguin un grau de llibertat de pensament i creació sense precedents en la història. De fet, bona part de les teories contraculturals de finals del segle XX i principi del XXI també s'han acabat refugiant, d'una o altra manera, en l'art, especialment en el seu vessant més teòric i activista.
Hi ha el cas, per exemple, de Hakim Bey. No tenen desperdici les entrades que, en diferents idiomes, té a la Wikipedia. I, per descomptat, és possible trobar a la xarxa quasi tots els seus escrits i també algunes crítiques a les seves idees. Hakim Bey (en turc, Senyor Jutge) és un pseudònim (n'hi ha que diuen que col·lectiu) que s'atribueix a Peter Lamborn Wilson, un escriptor nord-americà nascut el 1945 que es defineix com a "anarquista ontològic" i que combina als seus textos referències tant al sufisme i altres corrents místics com a l'anarquisme llibertari o el situacionisme dels anys seixanta.
El seu llibre més conegut és TAZ (Zona Autònoma Temporal), on, a veure si ho explico bé, planteja la possibilitat de crear unes cèl·lules alliberades -és a dir, fora del control de l'estat- en les quals la persona, o grup de persones, pot funcionar de manera clandestina i secreta sense el control ni els condicionaments de l'actual societat de consum. S'inspira en el romanticisme de les utopies pirates del segle XVIII, és a dir, en les comunitats de corsaris creades en illes amagades que no tenien rei ni senyor.
El discurs de Hakim Bey té més volada que aquesta mínima descripció que en faig i, en general, prefereix el no enfrontament directe, el treball en xarxa (alguns el consideren el guru dels hackers i la cultura tecno ) i el gaudi del moment present, de l'amistat i de les relacions directes i sinceres entre les persones. Interessant, sens dubte, encara que parlem de solucions individuals que quasi sempre només poden posar en pràctica els artistes o persones del privilegiat àmbit creatiu. La majoria de mortals ni tan sols podem entendre l'enrevessat llenguatge filosòfico-poètico-polític de Hakim Bey, que té un punt messiànic més que discutible.
Del que vol fugir, en canvi, ho entenem quasi tots. Ell parla del cicle "treball-consum-mort", en el qual és alhora realitat i malson. Ho representa de manera metafòrica molt bé la magnífica trilogia de Matrix . Ni tan sols sabem que formem part de la roda perquè, com també passa en altres obres premonitòries de ciència-ficció (és un dir) com les clàssiques Un món feliç o 1984 , només podrem ser feliços si no ens adonem de la mentida, del món virtual en el qual treballem, consumim i vivim.
Tot i que tinc debilitat per les utopies estètico-polítiques, en la situació actual hi ha un altre pamflet que m'atreu més malgrat que sembli també una utopia. És el Manifest dels economistes aterrits , que ja fa uns anys que circula, en format llibre i a la xarxa. Sembla utòpic perquè, en resum, ve a dir que la política, és a dir, els polítics, són els que van fer les lleis que han donat tot el poder als mercats i, per tant, també són ells els que haurien de poder canviar-les per evitar els excessos d'aquests últims anys. La web oficial -en francès, tot i que hi ha enllaços en altres idiomes- es va actualitzant de manera permanent amb noves propostes. Sí, són propostes properes a les dels indignats i altres col·lectius, però que volen ser més professionals. Una bella utopia que abans tenia el nom de política.
