Ens trobam al jardí romàntic de l’Ateneu Barcelonès, un respir enmig del bullici de Ciutat Vella. Sebastià Bover (Vilafranca, 1973) ja ensuma les vacances i es confessa alleujat. “Aquest ha estat el primer any que he fet classes en un institut, no en un conservatori, i estic una mica decebut. M’agrada molt ensenyar, però els alumnes s’han de deixar”. De mare pagesa i pare fuster, fins que tenia 18 anys va viure al poble i, de tots els germans, és el petit; ha estat l’únic que sentia la necessitat de fugir i veure món. Va arribar a Barcelona per estudiar arquitectura, però poc després es va passar a la música. “L’arquitectura interpreta l’espai; la música, el temps”, diu. “M’atreia més”.
COM VA ANAR EL CANVI DE VOCACIÓ? “Tothom em dirigia cap a arquitectura des de jove, i jo mateix estava fascinat per l’arquitectura tradicional i el món clàssic, però res va ser com em pensava”, explica. Va aguantar tres anys, però només té bons records de les classes de Xavier Rubert de Ventós i Félix d’Azua. “De la majoria del professorat no vaig aprendre res, no tenien el més mínim interès per motivar els alumnes”. En canvi, diu, al Conservatori Superior de Badalona, on va estudiar, es va trobar amb gent formada a fora que tenia passió pel que feia. “La carrera de música és la més difícil, i cara, que hi ha. És molt dura i exigent, i per a mi ho va ser molt més perquè venia amb una base molt fluixa de Mallorca, però em va resultar més profitosa”. Després d’acabar la carrera de piano va fer diversos cursos i un postgrau de composició. “Però no ho vaig fer per compondre, sinó per formar-me; a mi el que m’agrada és interpretar, ser el mèdium de la idea d’un altre”. Ha actuat amb un grup de cambra i li agrada la interpretació, però principalment s’ha dedicat a l’ensenyament. “He passat molts anys fent substitucions a diversos conservatoris per tot Catalunya, fins i tot vaig dir que no a una plaça fixa perquè m’agrada canviar, així arribava fresc i amb ganes a la classe. Si no hi ha passió, no funcion”. Ara treballa a l’Escola Superior d’Art Dramàtic Eòlia.
ES POT APRENDRE SEMPRE? “És el que més m’agrada”. Queda clar xerrant amb ell que no para de fer coses noves. A més de continuar formant-se com a músic, va descobrir fa un temps la dansa clàssica, una passió que tenia des de petit. També fa dansa barroca i amb la seva professora, Anna Romaní, han estrenat fa poc un espectacle que presentaren al Centre Cultural del Born. Ell ja era ballador, però de ball de bot. Durant 18 anys n’ha ensenyat a Barcelona a la Casa de Menorca i també ha impartit tallers i cursos arreu de Catalunya i a diverses ciutats d’Europa. “Es veu que som conegut amb això i em respecten, però com que per a mi és molt fàcil, em suposa molt poc esforç comparat amb la dansa clàssica o la música, no hi don gaire importància”, reconeix. Està orgullós de la manera com els mallorquins han mantingut la cultura tradicional.
NECESSITES TORNAR? “No puc concebre un estiu sense anar a l’illa, necessit tocar el cordó umbilical, és el meu refugi”, afirma, però també té clar que de moment està molt bé a Barcelona i no veu raons per tornar-hi. “Mallorca és molt guapa i s’hi viu bé, però té un efecte taula braser. Et xucla, t’adorms i no fas res. És una illa adormida. Això fa una mica de pena, però ho entens; sempre ha estat conquerida, dominada, aniquilada, i la manera que tenen les societats petites de sobreviure és no fer gaire renou, no deixar mai res clar del tot i anar fent pel darrere. És una actitud de supervivència”.
