Xavier Theros: “Barcelona és una ciutat amb una memòria molt selectiva”

Xavier Theros explica que sempre va amb una llibreta a sobre perquè la feina de cronista no té horari. Gran part d’aquesta experiència, i els milers de notes que guarda, li ha servit per donar forma a la meravella que és Barcelona a cau d’orella (Editorial Comanegra), que compta també amb fotografies de Consuelo Bautista. Inicialment havia de ser una revisió de la Guia secreta de Barcelona que va escriure el 1974 Josep Maria Carandell. El que li ha sortit, diu, és una altra cosa, un homenatge en forma de guia d’una ciutat que ja no té gaires secrets.

¿Li ha quedat alguna cosa per dir sobre Barcelona?

Sí, i tant, i vull creure que moltes. Barcelona té l’avantatge que no te l’acabes mai. Només cal tenir una mica de curiositat. El que m’agradaria és ajudar a fer que la gent s’acostumés a mirar la ciutat amb uns altres ulls, perquè no deixa de ser trist que hi hagi gent que passa 50 vegades pel mateix lloc, fins i tot cada dia, i no s’adona del que l’envolta. A vegades n’hi ha prou mirant cap amunt.

Ha seguit al minut els canvis de la ciutat. Què hi ha notat?

Barcelona s’ha tornat més antipàtica. Bàsicament perquè s’ha convertit en una mena de parc temàtic. Sempre recordo aquella frase de Lord Byron que diu que l’home mata el que estima. D’alguna manera és el que li passa al turisme, que acaba destruint el que ve a buscar.

Però el llibre no és per a turistes...

No, està fet per al barceloní a qui interessi la seva ciutat per ajudar-lo a trobar-hi el que hi ha i el que queda, però també a saber i recordar el que hi havia abans que una sèrie de Barcelones, molt properes, desapareguessin. D’alguna manera, aquesta ciutat té molt poca memòria, és una memòria selectiva, i crec que tornar-li la memòria és important per als que hi viuen.

Acaba de tornar de Nova York, on ha participat, amb Rafa Metlikovez, amb qui forma Accidents Polipoètics, en un festival al Bowery Poetry Club. Què n’ha tret?

Va ser una trobada entre poetes d’aquí i poetes de Nova York, i crec que va servir per adonar-nos que a vegades tenim una visió massa esnob de l’exterior. La poesia nord-americana sembla, almenys pel que vam veure allà, que encara està molt marcada pel que era la generació dels anys 60 i 70. I em va semblar que segueix massa lligada als cànons acadèmics i universitaris. Això d’anar a buscar el públic als bars o els teatres no hi ha quallat.

Aquí, en canvi, fa temps que la poesia va sortir al carrer. ¿Com vau començar?

A finals dels anys vuitanta van confluir una sèrie de gent que es reunia habitualment al Bar London, poetes com Enric Casasses, Jordi Pope i Xavier Sabater, i un altre grup que ens havíem anat reunint en un local ja desaparegut que es deia Amagatotis. Vam coincidir perquè tots, d’alguna manera, teníem les portes tancades a les editorials i al món llavors endogàmic de la poesia. Hi havia una elit que s’atorgava els premis i els títols de poeta. D’alguna manera, l’única manera que vam tenir de mostrar la nostra feina va ser buscar el públic al carrer, fent recitals en bars, en teatres, on fos. Durant els anys 90 això es va convertir en un dels trets de la identitat cultural de Barcelona. Curiosament, a mesura que aquí aquest model es va anar pansint, per cansament i per un cert retorn a l’ordre, a la resta d’Europa es posava de moda i es parlava també d’un model Barcelona pel que fa a la poesia.

Accidents Polipoètics ja té 23 anys de vida. Com ha aguantat tant?

Perquè mai hem viscut d’això. La poesia és un camp molt inestable. Avui tens 200 actuacions i l’endemà no et recorda ningú, i després tornes a estar de moda... Hem aguantat perquè no ens ha vingut d’això, i perquè així hem pogut dir que no a moltes coses i fer només el que ens venia de gust.

Us divertiu encara.

Sí, si no ja faria anys que ho hauríem deixat. I a més som amics. Si no quedéssim per fer recitals quedaríem igualment per fer una cervesa. I el mateix puc dir del món literari en què ens hem mogut. Hi ha un grau molt alt d’amistat entre gran part de nosaltres.

Al llibre La Sisena Flota a Barcelona va recuperar una història que es volia tenir amagada. ¿Encara hi ha molta història oculta?

Hi ha episodis de la història del país que no s’han tractat malgrat la seva importància. Igual que no hi havia cap bibliografia sobre la VI Flota a Barcelona, ara que estic investigant la revolta de la Jamància, del 1843, només n’he trobat un llibret que com a molt té 50 pàgines. I això que és la primera revolta obrera que hi ha a Barcelona, durant la qual es va bombardejar la ciutat durant tres mesos. S’ha estudiat molt el bombardeig d’Espartero, d’un any abans, que dura 13 hores, però el bombardeig que ordena Joan Prim, i que va fer desaparèixer una tercera part de la ciutat, sembla que no interessa a ningú. Com que és català, l’hi hem de perdonar. Interessa poc parlar d’una revolta obrera que curiosament té uns trets característics que es troben després a la Revolta de les Quintes, del 1870, de la Setmana Tràgica o del juliol del 1936. Ara he escrit una novel·la ambientada en aquella època.