Aurora Picornell i la derrota obrera

“La derrota no és la derrota d’un partit o d’un altre, en unes eleccions o en unes altres. A la nostra guerra, unes eleccions, ni perdudes ni guanyades, no tenen importància. I tampoc són aquest partit o aquell altre que guanyaran la nostra guerra. A la nostra guerra, la derrota és la derrota de la classe obrera”. Ho va dir, més ben dit, llegir, l’arquitecte mallorquí Josep Quetglas dimecres passat a la presentació del Col·lectiu Aurora Picornell, nascut, van explicar, per fer lluita ideològica -no pas política-, per soscavar, com fa el talp, deien, la cultura burgesa des de dins. Un activisme que té com a primer principi reconèixer la pròpia derrota i mirar d’aprendre dels errors.

“Esclar que encara hi ha lluita de classes, però és la meva classe, la dels rics, la que l’està fent, i estem guanyant”. En la seva famosa frase del 2006, el multimilionari Warren Buffett alertava llavors de l’excessiva tolerància i submissió dels governs del món als superrics. Des de llavors, ells, els superrics, han guanyat batalla rere batalla fins a arribar aquest mes al govern del país més poderós del món. El text del col·lectiu mallorquí ho diu d’una altra manera: “Fa 80 anys els senyors varen necessitar tres anys i tres exèrcits -l’africà, l’alemany i l’italià- per derrotar la classe obrera i els sectors populars per ella influïts [...]. Avui, els senyors només han necessitat pronunciar una paraula per derrotar la classe. Han dit: «crisi» [...]. Només amb una paraula els senyors han aconseguit acabar amb drets als quals s’havia arribat després de dècades de lluita i sacrifici”.

Vivim moments en què sembla que la lluita ideològica s’hagi menystingut a favor de les lluites estratègiques

Aurora Picornell (Palma, 1912 - Porreres, 1937) va ser assassinada per un escamot falangista la nit de Reis del 1937 al cementiri de Porreres, on aquest any passat, finalment, ha començat l’exhumació de la fossa comuna on es varen llançar els cossos de les desenes d’afusellats a Mallorca. A l’illa, dominada de quasi sempre pels sectors conservadors, el cop d’estat va triomfar de seguida, i aquella jove de 24 anys, comunista, republicana, atea i feminista, va ser de les primeres a ser detinguda. Li deien “la Passionària de Mallorca” i la seva memòria ha estat reivindicada en els darrers anys amb llibres i homenatges que l’han convertit en un símbol per a l’esquerra mallorquina. Un simbolisme transversal que ara el col·lectiu que duu el seu nom avisa que està banalitzant la radicalitat del seu ideari.

És important l’avís perquè vivim moments en què sembla que la lluita ideològica s’hagi menystingut a favor de les lluites estratègiques, que no dic que no siguin importants. Aurora Picornell -que li va posar a la seva filla el nom d’Octubrina confiant en una revolució que aquest any celebrarà el centenari també amb tuf de derrota- va fundar el sindicat de sastresses i potser avui estaria en primera línia lluitant amb les kellys pels drets de les cambreres d’hotel. El que és quasi segur és que no diria, ni consentiria que li diguessin, com ha fet un càrrec de Podem a les Illes: “Si ets bona nena, et buscarem una feina”. Això sí que és una derrota de les esquerres. Una més.