21/07/2017

Joan Fontcuberta i l’art de la mentida

3 min

Tenia una professora a història de l’art que s’enfadava si a l’examen amb diapositives hi posàvem, per exemple, que el que hi havia projectat a la pantalla era el Laocoont. Havíem de ser precisos i posar-hi: “Fotografia d’una còpia romana de l’escultura denominada Laocoont”. Era tota una lliçó de rigor que no he oblidat mai, encara que en la feina periodística fer-ho servir és complicat perquè faria molt farragosa la lectura. Coses com aquestes es donen per descomptades. Com també es donen per descomptades la veracitat i l’honestedat de les fonts reconegudes. És a dir, si una institució pública, com per exemple l’IVAM, o una entitat privada de prestigi, com per exemple l’Espaivisor de València, envien una informació sobre una exposició o un autor, es considera que són fonts fiables. Si un professor i crític de fotografia com Fernando Castro parla d’un autor i en dona les coordinades vitals, o una editorial especialitzada, com RM, publica un llibre sobre l’autor, es considera també que són de fiar i es pot donar credibilitat al que diuen. Quan la confirmació ve per totes aquestes fonts a la vegada, la màxima periodística de tenir almenys tres fonts sembla que s’ha complert amb escreix.

Evidentment, tot això ve a compte del fake que ha fet aquests dies Joan Fontcuberta amb la falsa història de Ximo Berenguer. I es pot dir que escric això des del ressentiment perquè, efectivament, personalment m’he sentit utilitzada en tota aquesta conxorxa, ja que vaig ser la responsable que es publiqués el reportatge sobre el, ara sabem, fals Ximo Berenguer en aquest diari. Vull aclarir que les fotos són magnífiques i justifiquen la seva publicació, i que soc fan de l’obra de Fontcuberta. A més, a nivell purament tècnic aquest fake ha estat impecable. Me l’he menjat amb patatones. Felicitats, Joan.

Vaig voler anar a la presentació del llibre i al desvelament de la conxorxa dimecres a Foto Colectania. Em va sorprendre que no hi va haver cap tipus de debat. Aplaudiments, rialles i alabances a la indubtable intel·ligència de Fontcuberta, però en cap moment es va parlar del fons de la qüestió, és a dir, de com de fàcil és manipular la informació i els perills que això suposa.

Els periodistes, per evitar les fake news -que òbviament existeixen-, mirem de contrastar les informacions i donar credibilitat a les fonts que se suposen fiables. Però què passa si les fonts fiables accepten fer fakes per mostrar que es poden fer fakes? Què passaria si això, en lloc del món de l’art, s’hagués fet en el terreny econòmic o social? Si no hi ha manera de saber la veritat, si no ho explica ningú que està a la conxorxa, ¿és un fake o una mentida? ¿Em podré fiar a partir d’ara del museu, l’editorial o la galeria que hi han participat? Quina credibilitat tindran els crítics que hi han participat? Em sembla una mica pervers, tot plegat, i més quan se’m va convidar obertament a jugar i a dir que formàvem part de la conxorxa perquè ningú ho negaria. No. Seria mentida, i l’única cosa que em queda és la dignitat de reconèixer la vergonya i la ràbia d’haver estat enganyada. Els periodistes ens equivoquem molt, però no mentim a propòsit. Almenys els que jo conec, i diria que la majoria.

stats