JA HA PASSAT, penso, el moment de la queixa. Ara arriba el moment de l'acció i de prendre decisions personals i col·lectives. Hem viscut cinc anys de crisi que ens han paralitzat pensant que vivíem en un parèntesi i que tard o d'hora tot tornaria a ser com abans. Però no hi ha un abans on tornar. Les pitjors expectatives s'estan complint. Cada dret perdut s'ha perdut i costarà molt tornar-lo a recuperar. Cada passa enrere ha estat un retrocés tangible i permanent i cada moment d'alegria i de felicitat perduda ja no es tornarà a reviure. Ens hem d'acostumar a viure el moment, gaudint tant com puguem i aprofitant al màxim els instants de plenitud, que poden ser molts. Els dolents els tindrem assegurats i ja els afrontarem quan arribin. Mentrestant, gaudim de tot allò bo que tenim al costat. Una mirada còmplice, el riure d'un infant, l'olor de mar, el raïm acabat de collir, una cançó, una sobretaula entusiasta, un ball alliberador... Les altres coses, tota aquesta lluita d'ara, per l'educació, per la feina, per la sanitat pública, és necessària i imprescindible, i ens ha d'enorgullir, però no pensem que serà fàcil ni ràpid. No ho ha estat mai. Ja sabem que res serà de franc. Pitjor seria que no hi hagués mobilització, això voldria dir que ja estam vençuts. Cada generació ha de tornar a començar, a vegades un parell de vegades, per assegurar-se que no es perd la memòria del que és just. Pensant en els que vindran i per deixar clar que hi ha altres maneres d'entendre la cosa pública.
