Publicitat
Publicitat

Un daltabaix per al museu que hauria de convertir-se en una oportunitat

Aquests dies s’ha parlat molt més del Macba del que se n’havia parlat en els últims anys. I sí, la raó és lamentable, i trista. Que al final el tema de la llibertat d’expressió o la crítica al poder quedi representada amb la censura d’una caricaturesca figura del rei Joan Carles és trist. I vist. Això ja ho havia fet El Jueves i millor.

Tanmateix, tot aquest escàndol podria convertir-se en l’oportunitat per reanimar el debat sobre el paper que hauria de tenir el museu avui i aquí. Les crítiques que estan sortint aquests dies mostren que per sota d’aquest escàndol hi ha un problema de fons que supera el fet en si.

El Macba és un mirall de la societat que l’ha creat i reflecteix les seves contradiccions. Per això els seus inicis ja varen ser convulsos i la polèmica ha estat constant al llarg de la seva història. En certa manera, només el període en què al capdavant hi havia Manolo Borja-Vilell, un director amb un projecte clar que va aconseguir convèncer els patrons i gran part del sector, hi va haver certa pau. Abans, i després, els dubtes i les crítiques han estat constants.

Sense un equip consolidat

Bartomeu Marí va entrar al museu el 2004 com a cap del departament d’exposicions de la mà de Borja-Villel i quan aquest se’n va anar al Reina Sofia el 2008 va guanyar la direcció per concurs públic. La seva línia ha estat en certa manera continuista, sense intentar, sembla, imposar el seu propi segell. De fet, tampoc ha acabat de consolidar un equip propi. Primer es va recolzar en Friedrich Meschede com a cap d’exposicions i Chus Martínez com a conservadora en cap, però dos anys després tant l’un com l’altra varen dimitir. El 2011 va entrar Carlos Guerra com a conservador en cap, però també va dimitir dos anys després. I, finalment, l’any passat es va optar per dos comissaris independents, i autònoms, Paul B. Preciado i Valentín Roma, els responsables de l’exposició de la discòrdia.

Queda clar que hi ha certs problemes pel que fa a l’organització interna del museu. Més enllà de les persones, els crítics els relacionen amb la seva governança i reclamen que es revisi el model i es ressituï el paper de la fundació privada. La crisi tot just comença i, a més, en període electoral. Confiem que el debat sigui seriós, públic i constructiu.

Els llibres que ens fan grans