La destrucció que regenera

HA COMENÇAT UN MOVIMENT CENTRÍFUG A LES GALERIES DE BARCELONA. A poc a poc, es van allunyant del centre fugint del circ turístic i buscant espais millors i més econòmics. Ha estat significatiu el canvi de dues galeries emblemàtiques de Consell de Cent, el carrer que durant dècades va ser el cor del mercat de l’art a la ciutat: la Galeria Carles Taché ha anat cap al carrer Mèxic, prop del CaixaForum, i la Galeria Senda s’ha instal·lat al carrer Trafalgar, prop d’Urquinaona. Per no parlar de l’opció de Nogueras Blanchard, que s’instal·la al nou “districte cultural” de l’Hospitalet. Segur que els pròxims mesos hi haurà més canvis i possiblement això tindrà el seu impacte en l’entorn, ja que l’art, tant els tallers d’artistes com les galeries, és sovint en moltes ciutats l’avançada de transformacions urbanes latents. Per això és curiós que l’exposició escollida per Senda per inaugurar el seu nou espai -que ocupa part del que va ser una petita fàbrica tèxtil i que ha estat rehabilitat amb encert mantenint el rastre del passat- tengui com a principals protagonistes els suburbis, és a dir, allò que no és al centre, urbanístic o social.

MATHIEU PERNOT I LES DEMOLICIONS

La primera exposició individual del fotògraf francès Mathieu Pernot a Espanya, amb la qual estrena nova seu Senda, porta el contundent títol de Destrucció. És, però, una destrucció en certa manera regenerativa, purificadora. S’han ajuntat treballs de diverses sèries de l’artista que es poden englobar en aquest denominador comú tot i que pertanyen a diferents anys i projectes. A l’entrada, per exemple, ens rep una gran fotografia en color d’una caravana en flames. Al voltant, els retrats de diverses persones, grans i nens, il·luminades per les flames amb actitud seriosa. La sèrie es diu Le feu [El foc] i mostra la cerimònia de la crema de les pertinences d’un patriarca gitano, un ritual que dóna fe del seu nomadisme i la seva voluntat de no deixar rastre.

A l’inici, aquesta caravana cremant semblava relacionada amb els incendis que van proliferar ara fa deu anys a les banlieues de París. Ho relacionem perquè el gruix de l’exposició és la sèrie Grand Ensemble, centrada, precisament, en aquests enormes polígons urbanístics que després de la Segona Mundial van demostrar a tot Europa com d’obscura podia ser la cara oculta de l’utopisme del Moviment Modern. La divideix en dues subsèries. A Le meilleur des mondes, Pernot ha ampliat postals dels anys 60 en les quals es mostra aquests edificis, quasi sempre mastondònics i clonats, com a paradigma de la vida moderna. A l’altra, situada a la paret confrontada i en un blanc i negre que contrasta amb les coloraines alegres de la propaganda de postal, veiem grans fotografies del moment exacte en què alguns d’aquests edificis eren demolits. Implosions té alguna cosa de catarsi, com aquells moments finals del Zabriskie Point d’Antonioni en què el cor s’eixampla veient com tot salta pels aires. Veure la imatge de la demolició real d’un edifici fallit, com els que ens mostra Pernot, provoca també un cert alleujament. Constata el reconeixement d’un fracàs. A França, aquest programa de demolicions va començar el 2000 i després de la revolta d’ara fa deu anys s’ha accelerat. A les informacions de balanç que va fer Le Monde s’explicava que s’han gastat 48.000 milions en la renovació urbana de 600 barris, s’han demolit 151.000 habitatges, 136.000 s’han reconstruït i 320.000 s’han rehabilitat. El que passa a França hauria de ser motiu de reflexió. Sobretot perquè, explica Le Monde, es demostra que l’urbanisme i l’arquitectura no són la salvació a qui es pot confiar tot, ja que en gran part s’han mantingut els problemes socials d’aquells barris. El que s’ha gastat en pedra s’ha perdut en ajudes al teixit associatiu i a la formació i l’educació.

ESTENDRE LA ROBA, ELS PETITS DETALLS

No totes les actuacions urbanístiques dels anys seixanta i setanta es poden posar al mateix sac. Ara fa poc vaig visitar el molt reeixit barri de Canyelles, immers en un procés de recobriment de totes les façanes. Em va cridar l’atenció, però, un detall. Els veïns es queixaven que els estenedors -iguals, ja que originalment va ser una operació del Patronat de l’Habitatge- són incòmodes, ja que amb la rehabilitació el mur té més gruix i molta gent no arriba als fils. És un problema comú en moltes cases i fa pensar que tants concursos de disseny que hi ha per a coses inútils o elitistes i no n’hi ha, almenys amb la mateixa publicitat, sobre una cosa tan necessària i humil com l’estenedor de la roba. Donaria per a una bona exposició.