Opinió 18/03/2014

Quan els emergents es fan grans

Catalina Serra
3 min

En un dels pocs estudis sobre la professió artística que conec, realitzat fa una dotzena d’anys per encàrrec de l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya, quedava clar que més de la meitat dels artistes havien de compaginar la feina creativa amb altres ocupacions, que generalment era la tasca educativa. I això era abans de la crisi. No sorprèn que Joan Morey (Sant Llorenç del Cardassar, 1972) expliqui que part de la seva activitat avui sigui la de fer cursos i tallers, cosa que naturalment no li impedeix continuar treballant en els seus projectes creatius. Ens trobam a la Fundació Miró després de la inauguració d’una exposició dedicada a revisar els treballs experimentals de diverses generacions d’artistes a l’Espai 13. Hauria pogut formar-ne part, perquè l’experimentació és el seu entorn natural.

AMB QUÈ TREBALLES ARA? “En aquest moment estic intentant continuar la meva carrera professional, mirant de trobar una galeria, i també faig alguns cursos que tenen a veure amb la performança, que és el llenguatge amb el qual estic més còmode, encara que també treball el dibuix i l’escultura”, explica aquest artista, que s’ha caracteritzat per una línia d’accions molt provocadores en les quals molts cops se serveix de l’entorn de la moda o la cultura de club per a subvertir-ne el missatge. “Amb l’edat et vas calmant i ara m’he tornat més poètic que provocador, tot i que estèticament no ho sembli. La maduresa et fa depurar el llenguatge”. Ser un artista de mitjana edat té la seva part bona, però també incovenients. “Ara he fet 41 anys i he vist com s’ha acabat una etapa. Vaig créixer com a artista en un moment que no hi havia crisi i, a més, formava part del que es deia artistes emergents, cosa que et permetia estar present a molts espais i interessar a diferents crítics i comissaris que, a més, sabien que surties barat. Però moltes convocatòries de premis o ajudes tenen un límit d’edat, que sol ser els 35 anys; ja no tens l’etiqueta d’emergent i saps el que costa fer el teu treball. Quan passa això, el més natural és entrar al mercat de la mà d’una galeria, i això és el que necessitam els artistes de mitjana carrera per anar consolidant la feina”.

ES VENEN LES PERFORMANCES? “Hi ha col·leccionistes, però són com a militants del llenguatge molt escassos. A mi no m’han comprat mai cap performança, sinó que he comercialitzat el treball a partir de les relíquies de les accions en forma de partitures, fotografies, documents, registres de so o de vídeo”, comenta. De fet, el de la perfomança és un art que sol ser d’encàrrec. “No es tracta de desplaçar una peça de l’estudi a la sala d’exposicions, sinó que hi ha una producció específica, per això jo només treball si guany una convocatòria, per una biennal o un premi, o si em conviden a fer un projecte concret, que és el que passa normalment”.

ET VEUS DE NOU A MALLORCA? “No sé si seria capaç de tornar, però qui sap? Es tracta de prendre la decisió”, diu Morey, que va deixar l’illa per estudiar Belles Arts a Barcelona a 18 anys i des de llavors hi torna només per les vacances d’estiu i Nadal, a més de per alguna feina concreta. “A Barcelona hi tenc el meu ambient i estic una mica desconnectat del que passa a l’illa en el terreny artístic, tot i que molts cops m’ha sorprès trobar-hi exposicions realment brillants”.

stats