Aquests anys hem viscut una “tempesta perfecta”. L’atur ha deixat a la intempèrie moltes famílies, les mesures d’austeritat han imposat retallades dràstiques en els serveis bàsics i, de rebot, les entitats socials s’han trobat amb menys recursos per donar servei a les necessitats de cada vegada més gent. Tanmateix, afortunadament, ja s’havia creat una xarxa prou àmplia i professionalitzada d’entitats des del quasi no-res dels passats anys vuitanta. Els primers anys, l’atenció se centrava en els casos concrets, però cada vegada més es treballa en tot l’entorn, amb la família i amb la comunitat que dóna suport a les persones marginades o amb risc. D’això en sap molt Carme Calafat (Palma, 1970), directora de l’Àrea d’Infància i Família d’ABD -Associació de Benestar i Desenvolupament-, una entitat amb base a Barcelona on desenvolupa diferents programes d’atenció a les “víctimes col·laterals”.
S’HAVIA OBLIDAT L’ENTORN? “Des d’ABD pensam que un problema individual és també un problema col·lectiu; no et pots centrar només en l’individu perquè tot està relacionat”, explica Carme Calafat, que després d’estudiar psicologia, primer a Palma i després a Barcelona, va fer un doctorat en criminologia i psicologia social que la va dur a fer pràctiques en col·lectius de presos i de drogodependents. “Allà em vaig començar a plantejar el tema de la repercussió que tot allò tenia per a les famílies i sobretot per als infants”, comenta. Després, a la Fundació ABD es va anar endinsant en el tema quan treballava amb drogodependents. “Cap a l’any 1995, quan vaig començar, els heroïnòmans dels anys 80 ja tenien parelles i fills, i per tant es veien ja els problemes de futur”, assenyala. “Per això vaig començar a obrir programes de suport a les famílies i a la infància. Del que es tracta és de generar projectes que siguin més comunitaris, és a dir, que permetin que els afectats puguin ser part proactiva de la solució. No es tracta de veure’ls només com a pacients, sinó que l’ONG els dóna els recursos i els mitjans perquè facin sentir la seva veu i així puguin trobar la manera de sortir-se’n”.
ÉS IGUAL PER TOT? “No conec bé la situació a Mallorca en aquest nivell, però, pel que sé, hi va haver un pas endavant en recursos socials”, apunta Calafat. Allò que sí que, des de la distància, li sembla diferent és el paper activador i central que tenen les entitats socials a Catalunya amb relació al que poden tenir a les Illes. “Enguany és la primera vegada que arran del tema TIL he vist mobilització, i això em fa sentir orgullosa, perquè fins ara la sensació sempre era que passàs el que fos no es mouria res”, diu amb el que sembla un mantra dels illencs de l’exterior. Assegura que en el seu àmbit no es pot deixar la feina només en mans de la bona fe del voluntariat. “Té el seu paper i s’ha d’incentivar, però hi ha el risc de caure en la caritat i confondre la solidaritat amb l’assistencialisme. Les associacions són fonamentals per mobilitzar el conjunt de la ciutadania i evitar que facem passes enrere en les conquestes socials”, diu convençuda que només enfortint el teixit comunitari de base es podrà treballar per una societat equitativa i justa.
HI TORNARÍEU? Per ara, diu, no s’ho planteja. Fa més de vint anys que viu a Barcelona i, encara que està casada amb un mallorquí, només van a l’illa els tres cops a l’any tradicionals (Nadal, Pasqua i estiu). “La desaparició d’Spanair ha fet molt de mal, perquè els bitllets s’han encarit, i per a una família amb dos fills el desplaçament ara és tota una inversió”.
