AL LLARG DEL segle XX vàrem perdre tres quartes parts de la biodiversitat agrícola del món. La industrialització del camp va provocar que només es conreassin les varietats que sortien més rendibles i, així, moltes varietats antigues s'han anat perdent. Hi ha gent gran que mai no ha tastat sabors que han estat comuns al llarg dels segles al seu indret; imaginau-vos els joves. Una part de la nostra cultura ha desaparegut perquè la industrialització i el consum global fa que només funcioni allò pràctic, el més econòmic i comú. Avui a Estils us explicam com estan sortint a molts llocs iniciatives que recuperen aquelles antigues varietats i miren de donar-los sortides comercials, encara que siguin minoritàries. És el cas conegut de les vinyes de malvasia de Banyalbufar o de les albergínies blanques del Bagès. I fa unes setmanes també ho explicàvem amb relació al pebre de tap de cortí, una altra varietat que ara es recupera. Es dóna la paradoxa que el que era més comú fa segles ara és exquisit i només es troba als restaurants més selectes, o també als que estan conscienciats amb el menjar de proximitat i la sostenibilitat del territori. El cas és que a poc a poc tots hi anam entrant. Hi ha un canvi de paradigma i, si ho permet la butxaca, perquè tot això sempre sol ser més car, molta gent ja valora no el color brillant i la forma perfectament artificial de la fruita, sinó el sabor autèntic i l'aspecte real d'allò conreat a l'antiga. Com passa en moltes coses, el futur moltes vegades implica recuperar el passat.
