La incidència de l'humor

Un jove arquitecte alternatiu, el Santiago Cirugeda, em va dir una cosa que fa temps que em volta pel cap. Deia que ell intentava que les seves propostes es publiquessin a les seccions de societat o economia perquè a la de cultura no tenien pràcticament repercussió. La prova és que quan es va publicar a la secció de cultura la seva proposta d’habitatges de 30 metres amb contenidors, en el context d’un taller experimental per fer front als seriosos problemes dels joves per accedir a habitatges assequibles, no va provocar cap reacció. Però quan es va publicar en el marc de la fira Construmat, a la secció d’economia, va provocar un daltabaix polític i un encès debat als mitjans. Tenia raó Cirugeda, fins i tot els responsables del diari no varen valorar la notícia quan era a cultura i la varen trobar digna de la primera pàgina quan va anar a economia.

L’avantatge és que en el context cultural es poden dir coses que poden semblar inacceptables en altres entorns. Als llibres, les obres de teatre, el cinema o fins i tot les exposicions i obres d’art hi podem llegir i veure coses que fugen del que és políticament correcte, que forcen els límits de la moral, que assenyalen els punts febles de la societat. Afortunadament, són espais especialment protegits per la llibertat d’expressió i de pensament, santuaris on tot és possible perquè la imaginació és lliure. Per contra, molts cops la seva incidència en la societat a la qual es dirigeixen és bastant innòcua. El seu públic, al cap i a la fi, és reduït, i les grans polèmiques en aquests àmbits molts cops només sacsegen uns sectors molt concrets. Tenen un efecte a llarg termini, això sí, i són fonamentals per assegurar la salut intel·lectual de qualsevol societat. Per això, potser, cada vegada són més freqüents les censures o els intents d’acotar també en aquest món el que resulta acceptable exposar, editar o representar.

En el cas del còmic, es podria dir que navega entre els dos mons. Hi ha èpoques en què hi ha coses que només es poden dir a través dels acudits o de les historietes. Quan això passa, sempre penso que vol dir que tenim un problema perquè significa que no hi ha altres espais per parlar clar. Sort en tenim, de totes maneres, perquè en moments d’asfíxia de llibertats l’humor és la nostra única vàlvula d’escapament. Ja passava amb els bufons medievals, o amb les xirigotes del Carnaval i altres festes estripades. Tanmateix, tot i el seu ample marge de llibertat, també és veritat que la influència dels humoristes sobre la societat és quasi sempre molt més gran que la d’altres disciplines culturals. I, per això, els intents de control i de censura són més abundants. No és casualitat que molts dels greus conflictes sobre llibertat d’expressió dels darrers temps, des de les vinyetes de Mahoma als acudits sobre Carrero Blanco, tinguin a veure amb el còmic o amb l’humor. Sobrepassen l’entorn cultural i, fora del seu context, es llegeixen amb una literalitat barroera. Necessitem aquest món de llibertat. No podem cedir.